VIURE PER VEURE
Els jardins de la malenconia
Després de la desorientació, els catalans cauran en la malenconia. Un estat anímic que s’endevina per una tristesa vaga, ombrívola, que s’allargarà en el temps fins que una altra generació prendrà el testimoni i la roda tornarà a girar escampant l’aigua fresca i renovada pels jardins de llavors soterrades que esperen pacients tornar a germinar. Ningú no s’esperava que la mediocritat arribés tan lluny fins a amenaçar de desfer el camí que amb esforç, suors i llàgrimes la gent havia anat llaurant.
Retirant amb paciència els rocams que impedien continuar avançant, fent front a les tempestes que es veien arribar des de ponent. Un mal de Ponent que va sentenciar que abans es trencaria casa nostra que no pas la d’ells. I així ha estat.
Esquarterada la unitat, llençada per l’aigüera la paraula donada, el compromís de fer allò que van dir que farien, que en queda d’aquells verbs que encara guardem en la memòria i que ens va fer mesurar el món amb els batecs dels nostres cors? Deia Jaume Vicens Vives que els catalans acostumem a enlairar banderes solitàries per després esquinçar-les i amagar amb llurs parracs les nostres febleses. Quan la pròpia història no es domina, no es coneix, no s’ha llegit, les errades es repeteixen una i una altra vegada com si algú li trobés el gust per tornar-les a reviure, amb una mena de masoquisme exasperant. Potser per això, en un acte de reflexió pausada, en Joan Sales va escriure a Mercè Rodoreda una recomanació col·lectiva: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat imbècils.
Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó el que hem de fer és deixar de ser imbècils.” Cinc segles marxant d’esma amb la intranquil·litat de saber que l’enemic ja no és a les portes de casa nostra sinó que està ben assegut al menjador devorant el nostre rebost. “Visca Macià, Mori Cambó”, el joc pervers que ha definit una nació sense estat que ha perdut totes les batalles. Dretes i esquerres, una fragmentació que divideix un país que pretén esdevenir independent.
La baralla permanent entre els ratolins mentre el gat, amo i senyor, es passeja sense cascavell. Desunits en el camp del combat, la rauxa va guanyant terreny al seny. El demà està assegurat.
El demà. Una constant en què sabem que encara tot està per fer i, per tant, tot és possible. Les persones passen però, per sort, el país, tossudament, persisteix.