Cinisme

Tot i que m’havia promès a mi mateixa que no hi tornaria, aquest cap de setmana he caigut en la temptació i, quan me n’he adonat, ja era massa tard. Vaig engegar la televisió per veure les notícies del migdia i, a més a més, i això sí que és gros, vaig tenir l’atreviment de barrejar-les amb un meravellós arròs de peix. Doncs ja us podeu afigurar com va acabar la cosa.

A mesura que les notícies anaven desfilant per davant dels meus ulls, el menjar se m’anava posant de través i a fer punyetes l’arròs, les gambes i tot aquell bé de Déu que tenia al plat. Sí, ja ho sé que no es pot jugar amb foc i que darrerament no és aconsellable escoltar les notícies i que sí, sí, sí, que barrejar notícies i menjar és més perillós que aventurar-te per l’AP-7 en operació tornada, però la cosa ja no tenia remei i, per tant, vaig haver de pair com vaig poder totes les desgràcies perquè de notícies positives no en vaig saber trobar ni una. Ja ho podeu ben dir que tot ens ha vingut de cop i que, com afirmen els politòlegs i els economistes, estem davant d’una policrisi d’un parell de dallonses de mico.

Imaginin vostès com deurà ser la que ens caurà a sobre perquè al prefix poli-, que significa molts, l’hagin unit a una paraula que fa de mal pronunciar: crisi. Ai, que patirem. Però quan l’arròs se’m va posar travessat a la boca de l’estómac va ser quan vaig veure tot l’estol de socialistes proclamant candidat per a la ciutat de Barcelona Jaume Collboni.

Les paraules del candidat i per extensió de l’altre fenomen de la natura, Salvador Illa, eren d’un cinisme tan estratosfèric que fins i tot un escamarlà va saltar del plat per amagar-se davall de la taula en un atac sobtat de vergonya aliena. L’alcaldable Collboni, que jugava a casa, va tenir l’atreviment de dir-ne de tan grosses que per un moment vaig tenir la temptació d’acompanyar l’escamarlà. Ell, que actualment és primer tinent alcalde de Barcelona, va assegurar que “haurem de declarar la guerra a l’incivisme”, com si ara no hi pogués fer res i els pobres que el pateixen dia rere dia haguessin d’esperar que el Collboni esdevingui alcalde perquè ara es veu que com a primer tinent no hi pot fer res.

I quines penques, que diria en Capri. I encara, com si no l’hagués dit prou grossa, va agafar revolada i, empès pels aplaudiments dels companys de files, va assegurar que “al maig s’acaba l’embolic”. Reina santíssima.