El teletreball

Segons diuen les males llengües que tot ho veuen, això del teletreball es veu que camina de cap al pedregar. Molt omplir-se la boca que treballar des de casa era la troballa del segle i que si tomba que si gira i, ves per on, de la nit al dia l’invent s’ha fos com un bolado. Tot fa pensar que això que les persones es desplacin diàriament al mateix lloc de treball, en el mateix horari i treballant amb els mateixos companys, té encara molt de recorregut. Ningú ja no es recorda de l’èxit rotund del teletreball durant la pandèmia i dels seus avantatges tant per al treballador com per a l’empresa. A més a més del que ja se sap: els desplaçaments, l’autonomia pel que fa al temps de treball, una major flexibilitat en l’organització, la conciliació entre la vida laboral i personal, etcètera, etcètera, etcètera, això de poder treballar amb espardenyes i pijama cal reconèixer que és com tocar el cel amb les mans, malgrat el risc real de posar-hi més hores que un rellotge perquè, com que estic a casa, doncs vaig fent. I aleshores, si tothom admet que el teletreball és positiu, per què hem tornat al treball presencial i continuem a la cua d’Europa, on, per posar un exemple, els països nòrdics tripliquen la mitjana i, dades del 2019, un 13,4% de la població ocupada realitzava algun tipus de teletreball, destacant els Països Baixos, Finlàndia o Luxemburg on la proporció superava el 30%? I aquí és per on plora la criatura i que, per posar-li un nom, jo li posaria “desconfiança”. Ai, la desconfiança, que en fa de mal en la nostra societat sempre entregada a malpensar de tot i de tothom. Malfiar-se dels treballadors perquè ja se sap que els agrada “escaquejar-se” i com se’ls ha de controlar no hi ha com posar-los un rellotge d’entrada i sortida perquè això de fitxar s’ha fet tota la vida, on anirem a parar! Que al treballador se l’ha de controlar i per això el presentisme és una eina imprescindible. I mentre el treballador fa presentisme i escalfa la cadira, l’Europa endreçada es basa en una cultura laboral que es recolza en la confiança i la llibertat responsable. Prioritzar el treball ben fet, el compte de resultats, l’eficiència, assolir els objectius, estalviar trasllats absurds, rendibilitzar els recursos existents, aquesta és la clau, però, ai, las, la mentalitat laboral d’aquest Estat espanyol ens aboca al fracàs, un altre insuportable fracàs.