Les misèries de l'antipujolisme

La història del president Pujol encara no s’ha escrit. De ben segur que encara hauran de passar uns quants anys perquè els historiadors seriosos es decideixen a posar-hi fil i agulla amb rigor i objectivitat. I aquests anys, també de ben segur, es començaran a comptar a partir del seu traspàs, que és quan molts d’aquells que el van lloar i que al minut zero de la declaració pública de l’anomenada deixa en van renegar tres vegades abans del primer cant del gall ploraran amargament i s’hauran d’eixugar els mocs per la traïció comesa. El polític català més important dels últims segles, el més influent a l’estat espanyol i el de més projecció a Europa va caure sota el pes d’una Espanya que estava esperant el moment per ensorrar el pal de paller al voltant del qual es vertebrava el pitjor dels mals: la voluntat de reconstrucció d’una nació. I per això calia matar el pare. Per fer-ho només calia tibar del calaix dels mals endreços, espolsar el que els convenia i posar-hi amaniment, relat i altaveus. Cal reconèixer que els estats, tots els estats, dominen l’art d’aniquilar tot allò que els fa nosa seguint el mateix manual de destrucció. Un manual infal·lible que ha perdurat al llarg de la història política en totes les seves variants: democràcies, monarquies, repúbliques i dictadures. I Catalunya es va sumar a la desfeta de l’arbre caigut. No calia analitzar res. Culpable. El pare ens ha traït. Culpable. Roma locuta, causa finita. Com l’impacte d’un meteorit llençat al mig de les emocions, la devastació va enfonsar la torre de guaita des d’on s’albirava la mar. Arribava l’hora de la venjança. La tropa dels antipujol van esmolar els ganivets i les dents. Finalment havia arribat la seva hora. La salivera vessa i l’agraïment a l’Espanya, una gran i lliure, és immens mentre Catalunya puja i baixa, ara tocant el cel, ara fent de minyona de l’enemic. I els Trueba de torn enfilats al cim de l’antipujolisme més tronat, fan desfilar els personatges més sinistres en una minisèrie de títol gaudinià, amb pretensions de documental seriós, en una mena d’aiguabarreig on les sospites i les insinuacions superen el rigor i l’objectivitat. Els malalts d’antipujolisme ja poden posar les crispetes al microones i a gaudir de l’espectacle corcat de ressentiment.