Dilluns

Tornem a la normalitat. Massa dies de festa. Algú a la cua del forn de pa es queixa que ja n’estava fins al capdamunt perquè després de les fartaneres de Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any i Reis, diu que ja començava a tenir la panxa com un bot i que ara se n’anava de cap a la farmàcia a comprar més Almax.

Després de pagar dos barres de mig, un pannetone dels grossos, una bossa de magdalenes de poma i tres panadons d’espinacs, l’home surt per la porta amb cara d’emprenyat perquè, ho torna a repetir a manera de comiat, ja no veia l’hora de tornar a la rutina de cada dia. Suposo que és la societat aquesta nostra del benestar la que ens fa menysprear els moments de felicitat. Sense ser-ne conscients, som capaços de llençar al cubell de la brossa les sobretaules familiars, les trobades amb els amics, les cançons que ens uneixen i la imaginació desbocada del pensament màgic de la canalla, perquè tot ens avorreix, fins i tot els moments de felicitat.

I com ni per un moment ens hem aturat a pensar el perquè d’aquests dies tan assenyalats, ja que desitgem tornar a rodar pels camins coneguts de la rutina. Tornem a la normalitat? Doncs, som-hi. De la feina a casa i de casa a la feina amb el posat entusiasta del gran Pepe Rubianes perquè ja se sap que el treball dignifica, com si aquesta qualitat moral de noblesa i honestedat fos patrimoni exclusiu d’aquest esforç sostingut que ens fa esclaus d’un invent demoníac anomenat despertador.

La feina. Enlairada als altars per aquells que mai no gosarien caure en la temptació de les jornades laborals; un acte rutinari, repetitiu i monòton que ens fa girar al voltant de la gran roda hidràulica protagonista de la cançó d’en Brecht, tornem avui dilluns a gaudir del plaer del treball. Meravellós.

el treball. Meravellós fins al punt que aquells que aconsegueixen deslliurar-se’n semblen haver entrat de cop al paradís. Avui, dia 9 de gener, és Sant Joan Francesc, un home que, segons el Costumari Amades, era estorer i que era tan i tan feliç teixint estores tot el dia que va decidir cursar la carrera de capellà i per la seva virtut, tal vegada per allò que el treball dignifica, arribà a ser sant i venerat per patró dels estorers.

I ara a treballar fins al final de la jornada i ja veureu com quan arribi el cap de setmana, haureu pujat un altre graó en l’escala de la nostra dignitat col·lectiva de treballadors i treballadores digníssims.