No soc d'eixe món

Cada vegada més sovint em venen ganes de cantar que jo tampoc, Raimon, que jo tampoc ja no soc d’eixe món. Estic convençuda que aquesta sensació de trobar-me fora de lloc en una societat que a poc a poc se m’ha fet estranya és compartida amb altres persones que, com jo, miren pel retrovisor i enyoren tot allò que s’ha quedat pel camí i que ara ja no existeix i que temem, Déu no ho vulgui, que mai més no tornarà. Sé que estic condemnada a patir la incomprensió i el rebuig; però ves què hi farem, soc com soc i, com va dir el vescomte de Valmont a madame de Tourvel a Les amistat perilloses, jo tampoc no puc evitar-ho. I encara afegiré que, tossuda com soc, no crec que arribi a canviar per molt que això em costi la marginació més absoluta. I torno a repetir un ves què hi farem, abans d’explicar-vos el per què del meu mea culpa que m’ha portat fins a aquest carreró sense sortida on hem anat a parar aquells que hem estat deixats de la mà de Déu. Si alguns de vosaltres, amables lectors, heu nascut entre 1946 i 1964, potser m’entendreu, perquè no crec que us descobreixi res si us dic que hem estat assenyalats despectivament com els baby boomers, una llufa que ens agermana i que, segons diuen, és el compartiment estanc de característiques semblants vinculades a una època determinada. Som, per dir-ho en paraules d’un noiet universitari que no coneixia de res i que em va voler definir l’anglicisme en qüestió: “Sou, i no t’ofenguis, els propers a caure dins del forat”. El desconegut, que per aquella ocurrència va rebre l’aplaudiment entusiasta de la seva colla de nois i noies que no paraven de fer-se fotos amb el mòbil, encara va voler reblar amb una mena d’amonestació perquè, segons ell, l’estava ofenent tractant-lo de vostè. “No m’has de tractar de vostè, que jo soc jove”. Crec que no em va entendre, quan li vaig contestar que què tenia a veure l’edat amb el tractament però que, si aquest era l’argument, jo no entenia per què ell em tutejava si jo era molt més gran. Però sé que el carro em va pel pedregar. Els que encara tractem de vós estem condemnats a morir d’inanició. I si hi afegim que tenim el bon costum de caminar per la nostra dreta quan passegem pel carrer, de deixar sortir abans d’entrar a un lloc, de saludar amb un bon dia i d’acompanyar amb “si us plau” cada vegada que demanem alguna cosa o de no comprar mai a Amazon perquè el comerç local no desaparegui, crec que ja ho he dit tot. Requiem cantim pace. Amén.