La utilitat de l’inútil

L’oxímoron que ens aboca el títol del manifest filosòfic de l’autor Nuccio Ordine, publicat per Quaderns Crema, ens serveix de base per parlar de com el sistema aprofita la inutilitat dels polítics actuals per fer i desfer a plaer. Utilitzar en benefici propi la inutilitat d’aquells que no serveixen per a la responsabilitat que els ha estat encomanada, llença per terra la definició del mot inútil que trobem en els diccionaris. En la nostra societat avara i allunyada de tot sentiment de proïsme, l’inútil és converteix en útil, en un valor a l’alça, i la seva carrera política s’enfila empentejada per una cort de servils servidors que, al crit de tites, tites, corren com gallines quan oloren el pinso.

Se’n recorden d’aquell anunci de la Generalitat dels anys 90 on deia que la feina mal feta no té futur? I tant que en té, de futur! I molt! De fet fa anys i panys que la feina mal feta engreixa els comptes dels que encara ens desgovernen al món. Però parlem de casa nostra, que és el que tenim més a prop i on la inutilitat també s’ha escampat com taca d’oli amenaçant perillosament el nostre pa de cada dia. El president de la Cambra de Comerç de Lleida, Jaume Saltó, ha posat el dit a la nafra quan ha dit que el tancament del canal d’Urgell no és un problema d’un sector, en aquest cas l’agrari, sinó que és de tota la societat.

De tu i de mi. Contràriament al que puguem pensar, els inútils sí que estan fent els deures. Treballen incansablement a favor de la desaparició total del 30% dels que encara s’entossudeixen seguint cultivant la terra i plantant cara als fons voltors que ara inverteixen en grans plantacions d’ametllers i demà en pisos turístics.

A favor dels sense ànima, perquè ells ja fa temps que han perdut la seva. Els inútils ens estan fent saber que pretenen liquidar el que queda de l’empresa familiar agrària, talment com està passant a nivell mundial. A L’ignot oest de l’Ignasi Aldomà, una meravella que us recomano (Pagès Editors, 2021), l’autor ens recorda la força de la paraula “terròs”, que podrem compartir amb l’escriptor Josep Vallverdú l’observació que en l’ànima ponentina hi viu un pagès.

El terròs que no només sosté la nostra vida, sinó que és la que li dona identitat. La pell de la nostra pell. De debò que deixarem que els inútils segueixin fent desaparèixer la nostra ànima sense, de manera conjunta, plantar-los cara?