Orgull

Dissabte. Vuit del matí. Al mercat dels pagesos dels Barris Nord es respira una activitat frenètica. La gent passeja entre les parades buscant els millors preus que aconsegueixin omplir el cistell de la setmana. A quant feu les cireres? I les maduixes? I l’enciam? A una banda del mercat s’apleguen les parades dels pagesos de debò. Els que conreen la terra, els que saben el que venen perquè han plantat la llavor, l’han regat, l’han vist germinar i han recollit els fruits. Pots preguntar-los els que vulguis perquè sempre tenen resposta. Quina classe de poma és aquesta? I aquesta pera? Ja han arribat els tomàquets? No, dona, encara no.. fins al juny. I les carxofes? Són d’aquí? I tant! Quan s’acaben per allà baix del Delta, al Segrià les collim. Triï, triï, que tot és nostre. Bledes, espinacs, pastanagues, raves, faves, cebes, remolatxa. Aquí tenim les maduixes de Lleida. “Aquestes són de Rufea. Són molt delicades i me’n veig un brut perquè donen molta feina, però són les millors. La meva germana que viu a la partida de Butsènit també en fa. Són tan bones que els pardals no en deixen ni una. Sort que les tapem!” Tot és nostre. De casa. I ho diuen amb orgull pagès. Amb l’orgull de generacions i generacions de vocació pagesa. I jo me’ls miro i els admiro amb l’orgull de pertinença, amb la sort d’haver nascut en una terra de mans gastades i de pell menjada pel sol. Es queixen que cada vegada són menys. “Mireu a l’esquerra. Tots són revenedors”. M’ho comenta una pagesa que sobrepassa de llarg els vuitanta anys. Duu un davantal florit. “Me’ls faig jo mateixa. A les tardes...” És de la partida de Vallcalent. “El meu fill és el darrer pagès de quatre generacions. Tota la meva família era pagesa. El net no ha volgut. Diu que massa feina i pocs quartos. Treballa de mosso...” M’ho comenta amb un ai al cor. “Acabarem menjant el que ens llencin els xinesos.” Té raó, perquè els joves abandonen el camp i és gairebé una anècdota les incorporacions de joves sense origen familiar agrari. Quan arribo a casa, la meva cuina s’ha convertit en un gran rebost amb la millor collita del món. La de proximitat zero. Un producte allunyat dels supermercats on ofereixen sense cap mena de vergonya poma i pera de l’altra punta de món. Poma de Girona a Lleida? I hi ha gent de Lleida que la compra? I tant! I amb els ulls clucs.