Feminisme tronat

Als anys noranta, de les noies com la Yolanda Díaz, en dèiem “pijes”, que era una etiqueta força universal i que definia un col·lectiu que vestia amb roba de marca, que a l’hivern esquiava a la Val d’Aran, passava els estius a l’apartament de Torredembarra i que, això sí que el definia, parlava amb la boca mig oberta mig tancada, com si sempre portés alguna nosa enganxada entremig dels queixals. Quan jo tenia quinze o setze anys i amb la colla passàvem les tardes de dissabte rosegant pipes a la plaça Ricart Viñes, les pijes i els pijos anaven a remenar el cos al Praxis, vestits tots amb el mateix uniforme, que en aquells anys eren el top ten de la pijeria: texans Levi’s, jersei Lacoste o Fred Perry i botes camperes ben enllustrades amb greix de cavall. Passejar amb l’etiqueta vermella al cul, el cocodril o la corona de llorer al pit i les botes de cowboy significava formar part d’aquesta mena d’elit de pa sucat amb oli.

Doncs aquesta noia, la Díaz, és la imatge més fidel d’aquelles pijes que ara depassen de llarg els seixanta anys i que el sol de Torredembarra acumulat al de la Val d’Aran els ha deixat la pell marcida com una pansa. Fa pocs dies una revista d’aquestes que llegeixes a les perruqueries publicava que “la vicepresidenta del Gobierno i actual candidata a la presidència espanyola, Iolanda Díaz, amb la cabellera més rossa i més densa, havia fet un gir molt afavoridor al seu look beauty perquè li relaxava la fisonomia i li aportava més seguretat”. Amb un somriure vermell intens, aquesta noia de la nova fornada d’esquerres i feministes de disseny ha aconseguit crear un marc mental que els de l’altra banda aplaudeixen amb les orelles.

Una amiga meva em comentava l’altre dia que la seva filla és molt feminista: “Fixa’t tu si ho és que ja no es depila les cames, ni tampoc les aixelles ni l’entrecuix.” On va a parar! Amb els señoros de la Colau, la que sempre acaba anant de bracet amb els señoros de Valls i els del PP, ja hi ha posat la cirereta d’aquest pastís rosa en què l’amor s’hi posa. I les ratetes, anant escombrant l’escaleta, han situat al mateix sac gats bons i gats dolents perquè, com acostuma a dir una altra amiga que no ha deixat de tenir males experiències, tots els homes són uns porcs i mereixen morir. A Irene Montero no se l’ha carregat un home.

Ho ha fet una dona que s’etiqueta feminista. Algú ho havia de dir!