Rumba catalana

Al Viatge a les entranyes de la llengua, de la riquesa a l’agonia del català (Pagès Editors. Lo Marraco, 2003), l’amic Eugeni Casanova parla a Perpinyà amb el filòleg Escudero de l’estat de la nostra llengua i ambdós coincideixen que els darrers anys han demostrat que no hi ha cap refugi per als idiomes sense poder polític. “La Catalunya sud comença també a fer figa i quan caigui Barcelona s’ensorrarà tot”, anuncien com una premonició, o un mal averany.

La llengua dels “paios”, que és com els gitanos de Perpinyà, Vallespir i Fenolleda anomenen el francès, imposada a mastegots i d’un fart de copiar a l’escola Je ne parlerai plus en catalan, ja ha aconseguit destruir cultures, identitats i llengües utilitzant per a aquests genocidis culturals el mateix manual d’instruccions que els de la llengua dels altres “paios” que també ens volen morts i enterrats. El mètode és ben senzill i segueix fil per randa la màxima perversa del Comte Duc d’Olivares “que surja el efecto sin que se note el cuidado”. Consisteix en l’eliminació, substitució o inutilització de la cultura d’un grup humà sense necessitat d’eliminar físicament les persones que practiquen aquesta cultura.

És un procés lent però infal·lible en què a poc a poc la nova cultura aliena (la dels “paios” agressors) s’imposa implementant la substitució d’una identitat cultural per l’altra. El més curiós de tot plegat és que aquest procés de substitució la majoria de vegades no és percebut com a tal pels membres de la cultura agredida, que, fins i tot, arriben a acollir-la amb un lliri a la mà i amb cara de badocs. D’exemples n’hi ha per donar i per vendre: les cases regionals, la Feria de Abril, la Festa del Corder, Romerías Rocieras del Baix Llobregat i tot el que vingui de fora que pugui afegir més aigua al vi.

Una vegada la fórmula genocida esdevé exitosa i la taca d’oli es banalitza, la cultura pròpia queda marginada i minoritzada amb l’ajut inestimable dels col·laboracionistes, sempre tan voluntariosos i ajudats. Ara li toca el torn a la rumba catalana, que, des del ministeri del “català”, Miquel Iceta, l’etern funcionari del PSOE, hi clava les urpes posant traves per declarar la rumba catalana patrimoni de la Unesco afirmant que, fent servir la pell de corder que amaga la del llop, “una candidatura internacional con diversas comunidades autónomas tendría más posibilidades de prosperar”.