El català, moneda de canvi

Un pensament de sal, Un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 (Edicions 62) és un recull d’articles a mena de dietari que la malaurada Montserrat Roig va publicar com a col·laboració al diari Avui entre setembre de 1990 i novembre de 1991, just a dos dies abans de la seva mort. Sovint hi esmenta la llengua, la preocupació per una llengua que, en resposta a la pregunta: “I, escolti, vostè per què escriu en català?”, ella sempre responia “perquè em dona la gana!”. Explicava la Roig que una vegada va anar a Saarbrücken, la capital alemanya de Sarre, que de vegades ha estat francesa, convidada amb altres escriptors perquè llegís els seus textos. Una actriu alemanya que fumava amb broquet, els interpretava. Els organitzadors li van demanar que els textos fossin llegits en català. Montserrat Roig va respondre sorpresa: “Per què? Si no els enteneu...” L’alemanya que fumava amb broquet li va contestar: “I, què hi fa? La llengua és música, també!” D’ençà de la creació de l’invent de Castella anomenat Espanya, aquesta no n’ha volgut saber res de les llengües que formen part del seu “territorio nacional”, llevat és clar de la que “nos une” que camina amb una salut de ferro, fent el pas de l’oca acompanyada de la cabra de la Legión i al compàs de la música militar. Tant és que la màxima llei escrita de l’ordenament jurídic de l’Estat espanyolista on es regulen els deures i drets fonamentals dels ciutadans espanyolistes mani que han d’estar protegides i defensades, perquè l’atac per terra, mar i aire ha estat la seva manera de dir que l’extermini lingüístic és l’única resposta dels dos partits espanyols que remenen les cireres. Ara es veu que els de la pell de corder, forçats per les circumstàncies, s’han compromès a defensar que es pugui parlar català a Europa i també al seu Congrés. Una altra presa de pèl damunt l’espatlla de la nostra pobra i dissortada història. Tot i que s’agraeix la intenció, personalment se me’n refot (i perdoneu l’expressió) el que es pugui o no es pugui parlar a les institucions espanyoles perquè el que és dramàtic és que la nostra llengua s’escoli pel forat de l’aigüera a Catalunya. Recorden la campanya Volem bisbes catalans? Doncs n’estic a punt d’endegar-ne una amb el crit de guerra Volem cambrers catalans abans que faci una bestiesa la propera vegada que demani un cafè amb gel i em portin un cafè amb llet.