La vida lenta

Allitada ben llarga al sofà de casa com si volgués imitar una patrícia romana de la dinastia Júlia, escric aquest article a l’ordinador portàtil que fa equilibris per no caure al terra del menjador mentre de lluny m’arriba la xerrameca accelerada de les quatre orenetes que festegen el jardí de casa però que mai d’ençà que van arribar, i enguany ja en fa tres, hi han volgut fer niu. No sé pas on deuen passar la nit perquè, quan fosqueja, desapareixen i, tan bon punt apunta el dia, tornen a aparèixer planejant el cel, s’enfilen a la barana de la terrassa i ja comencen a refilar com si no hi hagués demà fins que gairebé és fosc. M’agrada veure-les com canten i com es graten les ales d’un blau marí lluent i sembla que elles també estan ben contentes amb la meva companyia.

Es pot dir que hi ha una bona convivència entre nosaltres. De bon matí els dono el bon dia, i potser m’ho sembla, però asseguraria que em responen amb un so paregut a la unió de dues consonants. Una mena de ppprrr aspre a manera de xiulet agut que jo tradueixo com un bon dia, bon dia, com ho tenim avui? Aquest estiu ha aparegut un pardal que ha fet niu dins d’un forat a la pedra de la façana del darrere.

És espavilat com ell sol però el veïnatge amb les orenetes no el porta gens bé i sovint les persegueix amb el cos menut tot estarrufat, les ales ben esteses i deixant anar un crit, txip-txip, que no deixa d’emetre fins que les quatre són fora dels seus dominis. Però finalment la sang no ha arribat al riu, i després d’uns dies de molta paciència per part de les pobres orenetes, el pardal va aixecar la bandera de la pau i sembla que ha après a compartir l’espai. Del forat han tret el cap tres pardalets que, de mica en mica, s’atreveixen a sortir i saltironejar per damunt les rajoles com volent iniciar el vol mentre jo rellegeixo el fragment d’El quadern gris on Josep Pla descriu l’arribada de les orenetes.

“Aquest matí, al safareig del jardí, he vist la primera oreneta de l’any. L’ocell era al cantell de pedra del dipòsit, molt a la vora de l’aigua, i tractava, amb gran dificultat, de beure’n una gota. A la tarda, en passar per davant de l’església, les orenetes xisclaven volant, descrivint circumferències molt amples, al voltant del campanar.

Volaven amb la boca oberta, perseguint els mosquits de l’aire, les mosques i els insectes.”.