La Diada: més enllà d’una xifra

És important que hi hagi una gran mobilització a Barcelona durant la Diada d’avui? Sí, rotundament, perquè és evident que la simple visualització de moltíssima gent fent pinya al voltant d’un objectiu comú impressiona i transmet un missatge clar i prou entenedor de l’emissor al receptor. Les marxes, les concentracions i les manifestacions són formes d’activisme ben antigues que s’utilitzen gairebé d’ençà que el món és món i que fan servir sense excepció tots els col·lectius que tenen alguna reivindicació a fer. L’èxit, per tant, es mesura per un principi de quantitat i és per aquest motiu que la xifra d’assistents és el cavall de batalla de cada onze de setembre.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ja va pronosticar fa uns dies que la mobilització seria massiva amb la previsió de més de 200 autocars amb parada i fonda a la ciutat de Barcelona carregats amb gent equipada amb estelades, pancartes i disposada a deixar-se la veu cridant si fa no fa les mateixes frases i consignes de sempre, que, per altra banda, continuen tenint la mateixa vigència del primer dia. Tot plegat, un acte imprescindible per a una nació com la nostra, però que, per ell mateix, no farà ni fred ni calor als de l’altra banda de riu, que ja tenen coll avall que es tracta d’un dia en què els independentistes s’esbraven de valent i demà sant tornem-hi a la feina i fins l’any vinent. És sorprenent com els catalans tenim el principi de resiliència marcat a la pell amb ferro roent.

Una capacitat per seguir projectant-nos en el futur malgrat els esdeveniments desestabilitzadors. I l’acte multitudinari d’avui és la prova del cotó d’aquest principi de resistència perenne. Darrere de cada crit d’independència s’amaga una voluntat, un desig, un fracàs, una història inacabada.

De tota la conferència que el president Puigdemont va fer per anunciar les condicions de Junts per Catalunya amb vista a una possible negociació d’investidura, em quedo amb la gran pregunta a manera de reflexió: “Existeix un camí alternatiu a la independència que pugui garantir el respecte i la supervivència de Catalunya com a nació?” L’acompanyament de la resposta n’és la clau: “Totes les evidències acumulades al llarg de dècades demostren que no. En tot cas, correspondria als responsables polítics espanyols desmentir aquesta conclusió, però no pas per la via de les promeses i de les paraules, sinó per la via dels fets.”