Comerç de proximitat, si us plau!

M’identifico plenament amb una de les estrofes de la cançó La casa por el tejado de Fito & Fitipaldis: “Ja no sé si el món està al revés, o soc jo la que està cap per avall” i aquest divendres passat he tornat a comprovar que, com confessava Raimon, jo tampoc no soc d’eixe món. Aquest invent americà que ha aconseguit que tothom pronunciï Black Friday com si mastegués xiclet, em treu de polleguera. De debò hem tornat a caure en la trampa del consumisme pel consumisme com si fóssim ninots de fira sense ànima ni voluntat? Mentre el planeta ens està avisant que així no anem bé i que ja gairebé hem arribat en un punt de no-retorn, ens llencem al carrer per comprar coses que, la majoria de vegades, no necessitem. Mai com ara havíem tingut els armaris tan plens de roba però mai no en tenim prou. Ens cal encara un altre vestit, una altra samarreta, un altre pantaló i aquelles sabates que ara estan a meitat de preu. Mai no en tenim prou. Mai no sabem dir ja en tinc prou ni tampoc perdem ni un segon preguntant-nos on ens porta haver-nos convertit en ostatges dels amos i senyors de les grans cadenes comercials que fan el seu arròs mentre les botigues de proximitat, les de tota la vida, van desapareixent tràgicament abocant-nos a un paisatge uniforme i mimètic en totes les ciutats. L’univers Zara plana al món i la diversitat del comerç de proximitat, entranyable, familiar, professional, que creava identitat, l’hem llençat pel forat de l’aigüera. Passejar per Lleida, que segons diuen gaudeix d’un del eixos comercials més llargs d’Europa, amb 3,5 quilòmetres de carrers només per a vianants, ha perdut tot l’interès. Han desaparegut gairebé totes les botigues de les de tota la vida i s’han substituït per les marques que pots trobar arreu com si fossin bolets, i locals d’ínfima categoria, marginals, fets amb una sabata i una espardenya, que fan més pena que glòria i on, curiosament, guanyen per golejada les que et pinten les ungles que, perquè semblin més internacionals, s’anomenen nails. Doncs res, que anem de cap al pou sense remei tot i que, mentrestant, les ments pensants d’Europa es van inventar això de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides amb disset objectius de desenvolupament sostenible. Quin tip de riure! Si per produir uns texans es necessiten 7.500 litres d’aigua, l’equivalent a l’aigua que una persona consumeix en set anys! Quants texans s’hauran venut aquest Black Friday?