Recordant Joan B. Culla

De gent n’hi ha de tota mena, però, per poder encarar l’article, intentaré encabir-les en dos blocs: les que passen sense deixar empremta i les que passen deixant una empremta que perdura en el temps. L’estimat i enyorat mestre Culla formava part del segon bloc i, amb la seva sobtada desaparició, només podem fer una cosa que ens serveixi de consol: rellegir-lo. Rellegir-lo i, a més a més, aprendre de les seves paraules. Per sort les lleixes de casa estan ben assortides amb llibres seus que durant anys m’han servit de guia per entendre, per exemple, la creació de l’estat d’Israel (Israel, el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina. Edicions La Campana. 2004). Per desgràcia nostra, moltes de les seves conferències s’han perdut perquè ningú no va caure que pagava la pena la seva edició, però, per sort, algunes es van salvar de la crema i això fa que en puguem gaudir. En format opuscle, la desapareguda Fundació Ramon Trias Fargas va tenir l’encert de publicar, aplegant-les sota el títol genèric de Papers, les conferències que es van anar pronunciant a la seva seu de la rambla Catalunya, 47 pral. de Barcelona. Com que soc de les que sempre m’he abstingut a lloar les bondats de la sacrosanta transició espanyola (i que ara ja s’ha demostrat que l’atado y bien atado no era un parlar per parlar d’un dictador que moria tranquil·lament al llit, vetllat i protegit per un sistema que encara ens vigila i amenaça), aquest cap de setmana m’he entretingut rellegint una d’aquestes conferències que, amb el títol de La Transició i Catalunya. Una visió interpretativa, va pronunciar Joan B. Culla el dia 2 d’octubre de l’any 2002. Com sempre, Culla posa l’accent en l’objectivitat i en la ferma convicció que, vist des de la perspectiva actual, els catalans de l’any 1977 al 1979 estaven convençuts que les conquestes d’autogovern eren un punt de partida, l’inici d’un procés, d’un procés obert. I hem acabat descobrint que, per a una amplíssima majoria d’espanyols, allò no era un punt de partida sinó d’arribada. Un final. Un final que ara molts qüestionen arribant a dir i a defensar que s’havia comès un excés, un excés de concessions que cal corregir amb urgència. Llengua, cultura, país, identitat? Però que s’han cregut aquests? En Culla clou la seva conferència amb una frase de rabiosa actualitat: “Sembla que avui per avui les coses pinten molt malament.” Més o menys com ara.