Desorientats

Crec que no descobreixo res de nou si dic que el tret de sortida de la campanya electoral de les eleccions del nostre país va començar amb un gran esgotament per part dels electors. Els partits polítics ho saben però fan com si no ho sabessin perquè, de fet, els votants importen més aviat poc. Tot i que en teoria aquests estan en mans de les persones amb dret a vot, a la pràctica, el sistema electoral està dissenyat de tal forma que, una vegada s’ha dipositat la papereta dins l’urna corresponent, l’elector es converteix en un zero a l’esquerra. El sistema ja no els necessita i els expulsa sense cap contemplació. Es pot seguir confiant en partits polítics que reiteradament incompleixen amb la paraula donada? Quantes vegades l’elector ha de deixar que li aixequin la camisa? Una, dues, mil? Si abans-d’ahir les campanyes electorals eren una mica, només una mica més honestes, ara s’han convertit únicament en un pim, pam, pum entre els partits. Candidats poc o gens preparats que parlen sense saber què diuen, limitant-se a llegir com lloros l’argumentari del seu partit i que ni tan sols no es posen vermells quan la diuen de l’alçada d’un campanar. Una realitat que, sorprenentment, no sembla esgotar la paciència infinita dels professionals dels mitjans de comunicació que segueixen cobrint rodes de premsa sense cap contingut. Tant és si els candidats de torn avui diuen blanc i demà ho neguen i es passen al negre, perquè confien en la memòria de peix de la majoria de la gent i saben que tampoc no han de rendir comptes amb ningú, llevat del seu propi partit que és, al cap i a la fi, qui els posa i els treu de les llistes. Això sí que és sagrat. Les llistes. Això és el que compta. Parlem clar. Els electors ho tenim ben pelut perquè no hi ha alternativa. Cal anar a votar però després tampoc esperis gran cosa perquè no tens cap contracte signat que obligui l’altre a complir amb la paraula donada. Trist. Molt trist haver de reconèixer que aquesta és la realitat i que el carro ens va pel pedregar. Del català emprenyat vam passar al català eufòric, després al català decebut, enganyat, frustrat i a partir d’aquí el camí ha anat fent baixada fins a la desorientació i un menfotisme general força preocupant per un país sense estat com és el nostre. Tot i que sense cap mena d’esperança, seguirem els debats electorals per veure si, en algun moment, encara que només sigui per un instant, el seny guanya a la rauxa.