Politics potemkins
S’explica que el comte Potiomkin, un dels amants de Caterina II de Rússia, hauria volgut impressionar l’emperadriu construint una sèrie de poblats fantasmes, fets només amb la façana, en la recentment annexada Crimea. Com que els diners que s’havien hagut d’invertir havien anat a parar a les butxaques del comte, aquest va idear aquestes construccions que simulaven façanes de pobles magnífics i obligava els pagesos a passejar-s’hi per davant. Una vegada la tsarina, des de la llunyania del seu carruatge, havia admirat la prosperitat del lloc; l’escenari dels pobles fantasmes era transportat fins a la següent zona que la tsarina havia de visitar i que, contenta i enganyada, va seguir confiant cegament en el comte fins a la seva mort. Interessat per l’arquitectura des dels inicis de la seva carrera, el dissenyador i fotògraf austríac Gregor Sailer va realitzar entre el 2015 i el 2017 El llogaret Potemkin, una investigació sobre el mite rus dels falsos poblats. El resultat és un mostrari extens de farses arquitectòniques que inclou des d’escenaris falsos per provar sistemes de seguretat d’automòbils i donar cobertura a falses seguretats fins a falsos assentaments militars per a entrenaments de combat. La falsedat és un model que ha persistit tossudament al llarg de la història de la humanitat i que ha fet servei per fer passar bou per bèstia grossa o, el que és el mateix, embolcallar un discurs amb paraules ensucrades intentant amagar les imperfeccions i les mancances. Una estratègia sovint utilitzada políticament per amagar una situació desesperada. Però intentar fer-nos viure en un univers Potemkin no serveix de gran cosa quan el llautó emergeix a la superfície i de tan clar enlluerna. Tal com ja vaig comentar en un anterior article, la velocitat de la llum ha estat superada per l’oblit, la coherència i l’incompliment de la paraula donada dels partits polítics. I la primera prova del cotó ha estat el partit dels Comuns que, després de dir que mai dels mais aprovarien el macroprojecte del Hard Rock a les comarques de Tarragona, ara en Jaume Asens, candidat al Parlament Europeu, ha traït i ha negat com Sant Pere assegurant que el Hard Rock no és pas cap línia vermella per investir Illa. Doncs si els programes electorals no es poden convertir en taules de Moisès inamovibles, quina credibilitat podem donar als que permanentment van disfressats de comte Potiomkin?
