L’amnistia del plàtan

L’any 2001, Cajigal, historiador de l’art de la Corunya conegut en el món de les xarxes socials amb el sobrenom d’El Barroquista, va publicar un assaig que ens convida a visualitzar el món de l’art des de la seva mirada particular. A Otra historia del arte (edit. B. 2001), l’autor narra el que ell qualifica d’una gamberrada per part de l’artista italià Maurizio Cattelan, quan aquest, a la paret exterior de la galeria d’Emmanuel Perrotin, de l’edició 2019 de l’Art Basel Miami Beach, va enganxar-hi un plàtan amb cinta americana que va intitular Comedian i que va qualificar d’una veritable obra d’art que pretenia projectar una mirada a la forma com s’atribueix un valor a les coses i a quins objectes s’atribueix aquest valor. Per aquell plàtan i la cinta es va arribar a pagar 120.000 dòlars. Quan el primer plàtan va caure de madur, un altre plàtan el va substituir i així anar-hi anant fins i tot després que Noh Huyn, un estudiant d’art sud-coreà, es va menjar part de l’obra exposada al Museu d’Art Leeum de Seül perquè, segons va argumentar, tenia gana, tornant, això sí, a fixar la pela del plàtan amb la cinta, creant així una altra obra d’art efímera.. o no, perquè la pela va ser immediatament substituïda per.. un altre plàtan, perquè l’olla ha de continuar fent xup-xup perquè el món absurd continuï girant. L’esnobisme, que té òbviament el seu públic i que deixa tots els titelles sense cap, també s’atreveix amb aquesta mena de circ que ara en diem “política”. Una amnistia que renta la cara a l’estat espanyol davant la comunitat europea necessitada de continuar afegint aigua al vi. Sense adonar-nos-en, hem descafeïnat el procés, banalitzat la sang que va brollar dels caps que van obrir a cops de porra els que ara, que no se’ns passi per alt, també seran amnistiats i hem deslliurat del seu pecat l’estat culpable de vessar sang i buidar ulls. Catalunya, que mai no ha sabut interpretar la seva pròpia història, ha tornat a salvar la unitat d’Espanya i, com sempre, ho ha fet enlairant l’estendard d’un lliri ranci i caduc oblidant que mai la llibertat d’una nació es guanya amb batecs de cor i emocions a flor de pell. Catalunya és un os que Espanya mai no deixarà de rosegar com un gos afamat fins que d’aquest os no quedi res. Llengua, cultura, identitat, tot cap avall. Però visca, visca, visca l’amnistia. Una altra victòria històrica del nostre pa de cada dia.