La conya del finançament

És ben coneguda l’anècdota que va esdevenir en un míting d’Adolf Hitler a Berlín. El canceller alemany, eufòric davant d’una massa entregada, proclamava l’ideari estripat del nacionalsocialisme posant l’accent contra el poble jueu. En un moment determinat va afirmar que calia eliminar els jueus. Quan tot just va acabar de dir-ho, es va sentir una veu des del fons de la sala afegint: “I també els ciclistes!” Hitler, des de l’escenari, li va contestar: “Els ciclistes? I per què els ciclistes?” Llavors, enmig d’un gran silenci, la veu es va tornar a deixar sentir: “Els jueus? I per què els jueus?” He recordat aquesta anècdota, més aviat aquest acudit amb rerefons filosòfic, ara que el debat del finançament s’ha tornat a situar al tauler d’escacs per desfullar la margarida de la investidura del del Bajo Llobregat. Si fos ara, l’agosarat que va desafiar Hitler amb aquella provocació podria ben bé fer-ne una altra. Els bascos tenen concert econòmic. És a dir, econòmicament parlant, són un país independent. I si ells el tenen.. per quins set sous se’ns nega als catalans? Sí, sí, ja sabem que la Lofca, la Llei de finançament de les comunitats autònomes (aquesta andròmina que ens van enforcar sense vaselina) va tenir uns guanyadors indiscutibles (els bascos) i uns eterns perdedors (els catalans). Repasseu la llei. En concret, les dues primeres addicionals, acordades amb el País Basc en una de les etapes més bèsties d’atemptats d’ETA. Potser per aquest motiu, en una coneguda entrevista a Miquel Roca, aquest va afirmar: “El País Basc té cupo perquè representen el 9% del PIB estatal.. i tenen ETA.” I si la Constitució de l’estat espanyol s’excusa en els drets històrics per donar cobertura a aquest greuge comparatiu, és de calaix que no hi ha una Nació més històrica que Catalunya (juntament amb Navarra i Castella), la resta, País Basc inclòs, són figues d’un altre paner. Però, ai las, en el debat constitucional del 1978, UCD i PSOE s’hi van posar de cul privant Catalunya de tenir un finançament que no fos el que és ara, un autèntic espoli. Repasseu la intervenció parlamentària de Trias Fargas de l’11 de desembre del 1978 on manifesta: “Tots els diners recaptats a Catalunya són de Catalunya i solament s’han de transferir a Madrid els diners que corresponen a finançar els serveis indivisibles i, al mateix temps, per a un fons d’igualtat d’oportunitats.” I s’ha acabat el bròquil!