Defensen la Catalunya rural?
Dissabte al vespre la marinada ens bressolava amb força a la Pobla de Cérvoles. Al Celler Mas Blanch i Jové, embolcallats per un paisatge insuperable, amb les vinyes bressolant al compàs del vent, oliveres prenyades amb el millor oli del món i les muntanyes baixes coronades de pins, el concert de guitarra clàssica i soprano Duo Malibran, marinat pel bon vi dels amics Joan i Sara, ens tornava a recordar el potencial d’una terra encara desconeguda. La XIII Edició de Les Garrigues Guitar Festival dedicat a Emili Pujol des de fa anys ens regala moments màgics. Aquesta Catalunya tan allunyada de l’altra Catalunya, la que dia rere dia veiem a les notícies: col·lapsada, de turisme massiu, on viu la major part de la població, és la gran oblidada. Després del concert i sense ganes de tornar a la xafogor de Lleida, la marinada ens convidava a fer tertúlia, a allargar el plaer. Els camps de vinyes ens van portar a preguntar per la sequera. La resposta va ser contundent. Si aviat no arriba el reg, estem morts. Ells han fet la feina. Han invertit diners i esforços, però el reg no arriba. Fa anys que reclamen que es facin els deures, que adverteixen del perill de desaparició d’una part important de l’economia del nostre país. La pagesia. La xarxa de reg del Segarra-Garrigues encara no s’ha executat al terme de la Pobla de Cérvoles i el projecte del regadiu Garrigues Sud, tampoc. Emparedats entre una barreja política d’inoperància, menfotisme i incompetència, resignats al tancament, a l’enfonsament, al naufragi. En una entrevista a Somrurals, l’amic Tomàs Cusiné, enòleg, empresari i president de la DO Costers del Segre, venia a dir el mateix reblant el clau amb una sentència que hauria de sotragar les consciències dels que tenen la responsabilitat de dirigir el nostre país. “Si la sequera dura tres anys més, la vinya desapareixerà del nostre país”. Si ho afirmen aquells que més n’hi saben, què coi fan els nostres dirigents? L’altra Catalunya, la que acapara tota l’atenció per part dels mitjans, la del turisme massiu, la dels creuers, la dels pisos turístics, la de la Barcelona insuportable, viu d’esquena a aquesta desaparició. Quan els tractors van col·lapsar la Diagonal, els barcelonins es fotografiaven al costat d’aquelles màquines estranyes, tan rurals, que només veuen quan fan el turista. Les dues Catalunyes. Espero i desitjo que, finalment, i pel bé de tothom, no acabi guanyant la de la pinya del President en funcions, Pere Aragonès.
