Àlex Susanna

Tot i que teníem coll avall que la seva mort no es faria esperar, quan finalment ha trucat a la porta, el sotrac ens ha colpejat talment com si haguéssim rebut una notícia inesperada. Quan he llegit el seu traspàs a les xarxes, saber que ja no el tornaré a veure m’ha remogut els records. L’enyor de la pèrdua va encetar el camí del comiat quan vam saber que la teva malaltia no tenia marxa enrere però la publicació del teu darrer llibre semblava que havia obrat un miracle. Les teves espatlles van tornar a enlairar-se amb un optimisme revifat i malgrat les empremtes que la malaltia s’entossudia a anar perfilant el teu rostre d’etern adolescent, la rialla l’il·luminava com si una saba nova t’animés a no defallir. En el primer paràgraf de La dansa dels dies (Proa) em va fer l’efecte que volies establir una mena de joc amb la mort. L’anomenes gairebé com si fos una companya de qui et fas inseparable. “Avui (16 de febrer) ha mort Joan Margarit als 82 anys, a casa seva, a conseqüència d’un càncer de pulmó (...). En Baltasar Porcel va morir poc abans de la maleïda sentència del TC contra l’Estatut (...).” A les vint-i-cinc primeres pàgines del llibre, la paraula mort apareix 21 vegades però, tot i la força del mot, és tractada com quelcom natural, gairebé poètic perquè el càncer que li rosegava la carn mai no el va aturar i el seu tauler de joc va seguir sent el mateix: escriptura i lectura. L’optimisme, que mai voler abandonar, va ser la seva eterna pedra de toc. La seva darrera piulada a X del 20 de juliol dedicada al traspàs del mestre dels fogons, Fermí Puig, traspua l’aposta decidida per continuar endavant. Recordo una de les moltes sobretaules que hi vaig compartir, després del dinar al Centre Recreatiu del Cogul, durant el Quart Encontre d’Escriptors i Crítics organitzat pels bons amics Àlex Broch i Joan Cornudella. Va ser l’encarregat de la presentació dels Quaderns de Bellaguarda que aquell any tractaven de la Novel·la catalana avui 2000-2016. Li vaig comentar la intervenció farcida d’anècdotes, fruit de les lectures pausades, interioritzades, meditades. La rialla de satisfacció va omplir el menjador. Em va agafar manera d’agraïment, afalagat pels comentaris elogiosos. La teva ànima mozartiana et va fer deixar escrit un desig, a manera de testament: “Quan em mori vull que soni el seu Concert per a clarinet, que per mi és la millor obra que s’ha compost mai” Que així sigui, amic.