El realisme màgic

L’anomenat pensament màgic forma part del desenvolupament del nen entre els 3 i 7 anys. Un pensament que li fa creure que tot és possible. Que atribueix el poder absolut als seus pensaments i que s’inventa la realitat en funció dels seus desitjos i, només pel simple fet de desitjar-ho, ja té el poder d’aconseguir-ho. Els nens es tapen els ulls amb les mans i estan convençuts que han desaparegut i que mai no els podrem trobar fins que no se’ls destapin. La màgia pròpia dels somnis on les fantasies esdevenen realitat mitjançant el procés d’imaginar-les. Però hi ha un moment en la vida que els humans passem del pensament màgic al pensament lògic, quan deixem de creure que les coses esdevenen realitat perquè sí i comencem a qüestionar-nos el món de les fades. Recordo que durant el procés, un bon amic, granadet, em va assegurar que no ens havíem d’amoïnar per res perquè la independència ja la teníem a tocar dels dits i això d’Espanya es desfaria com un bolado. Confondre el desig amb la realitat és força perillós i l’atmosfera emocional és, precisament, l’estat permanent de la societat catalana. La repressió forma part de la nostra identitat perquè hem viscut molts més anys com a súbdits que no pas com a éssers lliures i això, òbviament, ha modelat la manera de ser, d’actuar i de decidir. I, sincerament, de vegades hem actuat amb un masoquisme que espanta. Respecto i admiro moltíssim l’acte de coratge, desafiament i de desobediència civil que el president Puigdemont va protagonitzar dijous passat. Les performances ens provoquen un orgasme col·lectiu però que, a la pràctica, tot i que serveixen per recordar-nos que la nostra capacitat de resiliència segueix intacta, si fem cas a les estadístiques, el carro ens va pel pedregar. La realitat és dura de pair. Farta de performances, de samarretes amb lemes patriòtics, de cartells de “som República” i de sentir-me a dir que som els més collonuts del món. La nostra història està farcida de falles, d’errades estratègiques, de renúncies, de traïcions i, òbviament, també de grans encerts i moments èpics, gairebé, si fa no fa, com la majoria de pobles.. vençuts. Però el present és el que és. Tenim un president de la Generalitat al servei d’Espanya gràcies als vots dels “independentistes” d’Esquerra i un president a l’Estat opressor gràcies al vots dels “independentistes” de Junts i d’Esquerra. Una realitat que ens demostra que no sempre el mal vent ve de Ponent.