Per què Tarradellas?

Durant anys no es va alçar cap veu que critiqués obertament la figura i l’obra de Josep Tarradellas, on només existí una campanya continuada d’exaltació del personatge, patrocinada no pas pel seu partit, ERC, sinó en exclusivitat per alguns dirigents i simpatitzants del PSC-PSOE així com també per antics franquistes com Rodolfo Martín Villa i Carles Sentís. Dirigents com Maragall o Clos es van afanyar a honorar amb entusiasme la memòria d’una persona tan controvertida pels historiadors i en canvi deixaven en l’oblit més absolut catalans que havien donat la seva vida per Catalunya. Tarradellas es va convertir en una icona; en un personatge de culte per l’oficialitat socialista. L’alcalde Maragall li dedicava una de les vies públiques més importants de Barcelona sense tenir en compte que, abans de l’ocupació franquista, aquesta avinguda duia el nom del gran humanista Bernat Metge. Ciutats i poblacions governades pel partit socialista continuaven la cor de lloances, oferint a Tarradellas importants carrers i avingudes. La consolidació del mite per part dels socialistes continuà amb el Club d’Opinió Emprius entregat al culte del personatge mentre l’aurèola s’escampava per l’Estat amb el ministre socialista Narcís Serra, que presentava a Madrid la versió castellana de l’hagiografia de Tarradellas escrita pel periodista Albert Arbós, Tarradellas. La consciència d’un poble, anteriorment presentada en versió catalana al Saló de Plens de Barcelona. I tot seguit l’edició de les “suposades” memòries d’en Tarradellas, pagades per l’editor Lara (de les 260 pàgines, només 155 corresponen a textos que, més o menys, es podrien atribuir a Tarradellas tot i que van haver de corregir-se i manipular-se degut que els originals eren impublicables) i que l’exministre franquista Rodolfo Martín Villa, que per encàrrec va intervenir en la preparació de la publicació, va presentar a Madrid. Així, a poc a poc, l’aura Tarradellas es va anar confegint en una estratègia orquestrada per obtenir un rèdit a curt i llarg termini. Tarradellas puja.. Pujol baixa. Fins que Josep Benet l’any 1992 desfà el mite remenant arxius i cercant la veritat incontestable de tot plegat. El govern Illa ha triat el Monestir de Poblet, on hi ha l’arxiu Tarradellas-Macià, per la seva primera reunió de treball. Segueix el mite. Segueix la mentida del “ja soc aquí”, marquesat de Tarradellas.