El cinisme sense filtres

És sorprenent com els éssers humans anem disfressant la realitat existent per així sentir-nos menys culpables i per a poder seguir mirant-nos al mirall sense que la cara ens caigui de vergonya. El passat divendres el cantautor Joan Manuel Serrat, que li sembla que perquè es va negar a cantar el Lalala en castellà a Eurovisió ja se li ha de perdonar tot, rebia el Premio Princesa de Asturias de mans de la filla del Preparao i neta del Campechano. El seu discurs davant d’una família que el dictador va imposar-nos i que aquesta va acceptar jurant acomplir les lleis fonamentals i guardar lleialtat als principis del moviment nacional, és d’un cinisme de manual. Reivindicar “la llibertat, la justícia i la democràcia com a valors que van plegats o no van i admetre que no li agrada aquest món hostil, contaminat i insolidari en el qual els valors democràtics i morals han estat substituïts per l’avidesa del mercat”, només es pot dir si després de cloure el discurset renuncies al premi i els engegues a tots a pastar fang, perquè acceptant el premi el converteix en un llepaculs d’una institució que no és precisament un exemple de llibertat, justícia i democràcia. Però El noi del Poble-sec no és pas l’únic cínic que ha protagonitzat les portades dels diaris d’aquesta passada setmana. El comiat de l’exalcaldessa de Barcelona també ha estat propi de qui fa gala de l’impúdic. La seva manca de pudor li va permetre fer-se la víctima de fake news i de campanyes de desprestigi davant d’un sant Trias que va haver de patir les seves acusacions de corrupció i de tenir comptes a Suïssa. I com que el cinisme no té límits, la noia que sempre ha acotat el cap davant de la monarquia i que va ser alcaldessa gràcies al vot de Manuel Valls, lamenta, afegeix, l’avarícia de les elits. Caram, caram, aquestes esquerres de pa sucat amb oli que en són, de subjectives quan els convé. No és que m’interessi gens ni mica l’affaire Íñigo Errejón que, per dir-ho d’alguna manera, ens cau força lluny; però és curiós els casos d’assetjament a les dones per part d’aquestes formacions que tant diuen, diuen, diuen, ser les abanderades del feminisme fins al punt grotesc de potinejar la llengua amb els tutis i les titis. Encara recordo quan l’exdiputada de la CUP Mireia Boya es va donar de baixa de militància quan, després de denunciar l’assetjament que va patir, el va criticar perquè el seu partit no va demanar disculpes ni tampoc reparat violències masclistes.