El suïcidi d’una llengua
La mare del meu pare no en parlava ni gota, de castellà. L’única llengua que emprava era la seva, el català, que pronunciava amb un accent oriental central de la Barcelona que l’havia vist néixer. Quan venia a Lleida li agradava anar a prendre un gelat a La Jijonenca del carrer Major. Va ser allà on la meva mare li va presentar una veïna que vivia a les escaletes de Sant Llorenç. La senyora Puertas, nascuda a Sòria i esposa d’un funcionari de correus, es va atansar per fer-li dos petons mentre la saludava amb un “mucho gusto.. encantada de conocerla”, per després preguntar-li, en un castellà correctíssim, “y así usted es de Barcelona? Entonces, acostumbrada a una gran ciudad, esta le parecerá muy pequeña, verdad?”. Recordo com l’àvia li va respondre “i escolti.. vostè també ha vingut de visita a Lleida?”. La senyora Puertas va deixar anar un somriure mentre li deia “no, si yo vivo aquí en Lérida hace más de veinte años!”. Aleshores l’àvia, davant la mirada esverada dels meus pares, li va deixar anar “més de vint anys i no parla català? Doncs trobo que amb tants anys ja n’hagués pogut aprendre una mica, no li sembla?”. L’àvia no n’era pas, d’independentista, ni tampoc catalanista. De fet, estic convençuda que desconeixia el significat d’ambdós moviments. Mai li vaig sentir parlar de res que tingués alguna cosa a veure amb la política. Era simplement una dona catalana. Recordo una entrevista d’en Víctor Alexandre a Narcís Comadira en la qual el poeta afirmava, tot reflexionant al voltant de la llengua pròpia de Catalunya, que en un país d’identitat somnolenta, de prudències infantívoles, de llengua acovardida i d’autoodis inconfessos, l’absència de pèls a la llengua, la voluntat d’agafar el bou per les banyes i de parlar clar i català, comença a ser insòlita. El darrer InformeCAT de la Plataforma per la llengua conclou que el 80% de catalans canvien al castellà quan algú se’ls adreça en aquest idioma. La meva àvia tampoc no en sabia, d’enquestes, però deuria pensar com en Comadira, que no veia per quina raó un país ha de renunciar a la seva llengua per generositat amb gent que voluntàriament el tria per viure-hi. Per què no renuncien ells a la seva llengua per generositat amb el país que els acull?
