‘La marató’ de la solidaritat
Escric aquest article amb la televisió engegada. Són les dotze del migdia i a la pantalla un senyor connectat a un respirador respon amb dificultat les preguntes de la periodista. “Vostè té cinquanta anys, oi? I com és el seu dia a dia?” “Sí, sí. Cinquanta acabats de fer.. doncs ja s’ho pot imaginar. Clavat a casa.. gairebé sense poder sortir al carrer.. esperant que hi hagi més inversió per investigar...”, respon esbufegant l’entrevistat. La periodista continua burxant la ferida. “Té la sensació d’ofec?.. de no poder respirar?” L’home continua queixant-se de la manca d’inversió en investigació però la periodista torna a posar l’accent en el camp de les emocions, subratllant amb negreta els adjectius més adients perquè arribin directament al cor i a la butxaca dels espectadors. Després un especialista en el tema informa que hi ha al voltant de tres-centes cinquanta malalties respiratòries, entre les quals les més freqüents són la pulmonar obstructiva crònica (MPOC), l’asma i les al·lèrgies respiratòries, els trastorns respiratoris del son i les infeccions respiratòries. Apago la televisió després d’escoltar una mare explicant el dèficit genètic Alfa 1 que pateix la seva filla, una anomalia genètica que la desprotegeix de malalties pulmonars i la posa en perill davant la invisible amenaça de l’aire contaminat de ciutats com la seva, Barcelona. Us he de confessar que programes com La Marató no m’agraden gens ni mica. Soc conscient que la meva confessió en veu alta significa endinsar-me en un terreny d’aiguamolls perillosos de conseqüències desagradables. Soc insolidària? És aquest el debat? La solidaritat extra que es demana a aquells que ja paguen religiosament els seus impostos perquè una part d’ells es destinin a la investigació, precisament, per aquestes malalties que s’exhibeixen en programes com La Marató? Una societat no pot recolzar-se en la caritat emocional sinó en polítiques fiscals justes, que sàpiga retenir el talent, els investigadors que fugen a països que els donen eines per continuar fent recerca, augmentant la partida pressupostària destinada a R+D que pateix sistemàticament una retallada rere una altra. La Marató, com la Téléthon francesa, no és pas al meu entendre cap Festa a la Generositat sinó una exhibició de les nostres mancances i febleses com a societat. Asseure un pobre a la teva taula de Nadal no acaba amb la pobresa. Més aviat l’eternitza.
