Normalitzar la inseguretat

Aquell hivern del 2015 feia molt fred a Berlín. Tot i que anava tapada de dalt a baix amb un bon abric, gorra, guants i bufanda de llana gruixuda, les diminutes volves de neu en suspensió que es filtraven com punxes afilades a través de la roba, em feien sentir com si anés despullada. Sense poder resistir per més temps aquella fredor gebradora, vaig refugiar-me en una xocolateria de la Budapester Strasse per veure si em refeia amb una bona tassa de cafè amb llet abans de tornar-me a enfrontar a la temperatura sota zero. Els carrers festejaven Nadal. Llums de tots colors i formes, avets ben guarnits amb angelets i a cada cantonada, nois i noies cantant nadales amb els millors dels somriures. La vella Europa festejava una cultura que em feia saber que estava a casa. Quan vaig arribar davant l’església memorial Kaiser Wilhelm, les primeres casetes de fusta del mercat nadalenc de Tiergarten anunciaven vi calent acompanyat del currywurst, una enorme llonganissa amb patates i curri, i m’hi vaig llençar de cap sense pensar-m’ho dues vegades. Després, ja ben entrada la nit, després de comprar una bona bossa de galetes de gingebre, vaig marxar a contracor amb la promesa que l’any següent hi tornaria amb tota la família. Tot just un any després, el dia dinou de desembre, a les vuit del vespre, un camió de gran tonatge que transportava bigues d’acer va irrompre en aquest mercat nadalenc, recorrent entre cinquanta i vuitanta metres, i va envestir deliberadament la gent que hi havia a la plaça, una seixantena, en un moment de màxima afluència amb un balanç final de dotze morts i quaranta-vuit ferits. L’Estat Islàmic va reivindicar l’acció a través de l’agència de notícies Amaq, òrgan de propaganda d’aquest grup armat islamista que en aquells moments operava a Síria i a l’Iraq. Vuit anys després un altre atemptat, aquesta vegada al mercat de Nadal de Magdeburg, ha tornat a sembrar la mort i la desolació. L’autor provinent de l’Aràbia Saudita. Mentre el bonisme plana pels nostres carrers proclamant a tort i a dret que tot plegat la gent estem carregats de punyetes i tenim una “sensació” d’inseguretat, la realitat que s’intenta amagar sota la catifa ens està esclatant a la cara. Sensació, diuen? Sense seguretat, sense poder passejar tranquil·lament pels carrers, no hi ha democràcia. I amb les escorrialles d’una democràcia afeblida, Europa, i tots nosaltres, anem de cap a l’abisme de l’avern.