Nit màgica

Segons la tradició, els tres Reis d’Orient van restar satisfets i tan joiosos d’haver pogut adorar i admirar l’infant Jesús que, de retorn als seus països, van repartir entre la gent que van trobar durant el curs del llarg camí tot allò que portaven, com un gest d’expansiva alegria. I, en record d’aquesta joia reial, cada any es reprodueix aquest acte generós i es prodiguen els presents portats pels Reis del llunyà Orient. Antigament tothom sabia que els Reis tenen un emissari molt fidel, el criat Gregori, un personatge molt malcarat, amb un geni de mil dimonis i molt conegut pels seus bigotis, llargs com un semaler. En Gregori era molt temut perquè, al cap i a la fi, era ell i no pas els Reis qui finalment assenyalava amb el dit acusador els nens que durant aquell any no s’havien portat correctament. Diuen les males llengües que el servent Gregori té unes orelles que tot ho escolten, per lluny i baix que s’enraoni, i uns ulls com una mostela que hi veuen més enllà de set llegües. Amb aquestes facultats ja podeu pensar com n’és de senzill saber la conducta de tothom. Ningú no pot fugir del seu judici implacable. Ni grans ni petits. Tothom passa per l’adreçador del jutge Gregori. I així, lliurats a les seves mans, ja podem anar escrivint als Reis que no hem trencat un plat perquè els ulls del Gregori ja ens han sentenciat. I així, amb tota la informació, els Reis d’Orient obren en conseqüència. De petita mai no n’havia sentit parlar d’aquest Gregori d’orelles que tot ho escolten. A Lleida, el meu jutge era l’amic del meu pare, el gran camarlenc Albert Llorens, l’emissari dels meus estimats Reixos. Quan desfilava pel carrer Sant Antoni enfilat en aquella magnífica carrossa guarnida amb llums de tots colors, acompanyat dels patges, jo l’observava de lluny, amb els ulls temorosos perquè, com que aquell any tampoc m’havia comportat com Déu mana, sabia que informaria del meu mal comportament als Reis i ja em podia acomiadar de la bicicleta, la nina wendolin, els patinets i el tren de la Cleo, Teté, Maripí, Pelusín, Colitas i Cuquín que em tenia el cor robat. El pare, que em duia al coll, quan va veure que el seu amic Llorens passava per davant nostre, em va dir que el mirés i llavors, el gran camarlenc va aixecar un dit i, assenyalant-me, va pronunciar la sentència: “Marta, t’has portat bé?”. Aquella nit màgica se’m va fer molt i molt llarga.