La societat banal

A la pel·lícula Gladiator de l’any 2000 dirigida per Ridley Scott hi ha una escena que res té a veure amb l’espectacularitat de les lluites infantilitzades amb què ens té acostumats la cinematografia americana, però que, en ella mateixa, és tota una lliçó de vida. És el moment en què un vell emperador que percep que ha arribat el final de la seva vida, li diu al seu fill: “Els teus errors com a fill són deguts als meus defectes com a pare.” Aquest home que se sincera és Marc Aureli, l’emperador filòsof, el savi estoic que va governar l’Imperi Romà des del 161 fins a la seva mort, l’any 180. Gairebé tots els seus pensaments els va voler recollir en les Meditacions, uns textos extremadament sincers, redactats com a apunts personals per tal de reflexionar-hi una i altra vegada. En el més pur llenguatge estoic, s’endinsa en l’univers complex de l’educació. “Educar l’home és ensenyar-li que la felicitat personal i les emocions se subordinen al deure”. Llegint la màxima ens adonarem que molts de nosaltres vam ser educats resseguint-la. El deure. Qui es recorda ara d’aquesta obligació moral quan vivim en un món on només semblen existir els drets. Dret a tenir això o allò. Dret a rebre però mai a donar. Dret a tot. Hi ha uns drets sense uns deures? Drets que sovint es confonen amb el verb voler. Vull. Imperatiu. Sense matisos. Fins a quin punt tenim dret a rebre si abans no hem estat capaços de donar? Marc Aureli sentencia: “Educa’ls o pateix-los!”. Educar. Un mot que fem anar a la lleugera, mercadejant amb ell com si fos un sac de patates. Manllevant-lo segons qui governa. La joia de la corona de la civilització banalitzada fins al punt d’haver perdut tota mena de prestigi. Una frase molt emprada durant el Renaixement posava a prova el nivell de civilitat. “Parla, així podré veure’t”. La nostra societat; curulla de doctorats, màsters, graus, cicles formatius, de carreres universitàries pensades perquè la roda segueixi girant, no ha aconseguit millorar una societat que, si més no, sabia que pel carrer s’ha de caminar per la dreta, saludar amb un bon dia i deixar sortir abans d’entrar. Ens podem continuar fent trampes al solitari però, no ens enganyem, una societat on les normes i les obligacions són llençades al cubell de les escombraries està destinada al fracàs. I aquest és el fracàs de tots nosaltres. També dels que, malgrat les crítiques, intentem capgirar aquesta situació.