No em tutegi, si us plau!
La joventut és una malaltia que es cura amb l’edat. No sé on ho vaig sentir però la frase és tan clara que enlluerna. Ser jove és un període molt breu de la vida d’una persona que òbviament cal aprofitar però que passa com una volada encara que la vulguem anar estirant com un xiclet. Potser per aquest motiu el tutejar s’ha imposat a la nostra societat fins al punt que hem empresonat dins del calaix de la iaia el pronom personal de segona persona que substitueix “tu” per “vós” o “vostè”. Com que no soc persona de seguir el ramat, segueixo exercint fidelment el que em va ensenyar la meva mare i continuo tractant la gent de vostè encara que, degut a aquest bon costum, sovint em comporta ésser assenyalada gairebé com una mala educada. Falsament es creu que tractar de “tu” rejoveneix, confonent les correctes relacions socials amb l’edat. En el seu llibre Petits delictes abominables (Ediciones B. S.A. 2010), l’escriptora Esther Tusquets opina que la pugna, en la qual el “vostè” va perdent inexorablement terreny, és, almenys en gran part, el resultat d’una batalla que van iniciar els progres dels anys seixanta. Semblava, segueix opinant l’escriptora, i a alguns encara els sembla, una mesura igualitària, esquerranosa i una manera positiva d’eliminar les diferències de classe. Per tant, aparentment el tuteig ens iguala i així el món es veu que és més just i solidari. El poeta Gabriel Ferrater va escriure una meravellosa tesi en contra del tuteig. Però el tuteig segueix imparable malgrat detractors amb el cap ben moblat. Entrar en un comerç i que el botiguer et digui “i tu què vols?” s’ha convertit en el nostre pa de cada dia. El cambrer et serveix amb un “hola, guapa, què et poso?” i es queda més ample que llarg. Recordo quan vaig cometre l’atreviment imperdonable de tractar de vós una senyora que depassava de llarg els vuitanta anys. Ofesa, em va mirar de dalt a baix per dir-me que no la tutegés perquè, no veus que em fas gran, noia? Sorprenent. Davant del tuteig persistent, un amic del meu pare sempre preguntava el mateix: “Perdoni, però ara mateix no em ve al cap... em podria dir, si us plau, si vostè i jo hem menjat alguna vegada del mateix plat?” Un any abans de morir, Umberto Eco va pronunciar una lliçó magistral sobre la presència creixent del pronom “tu” en l’italià col·loquial afirmant que aquest era un símptoma, un altre, d’un gegantí procés d’acculturazione a la baixa. Potser és això...
