Lo Marquès de Pota

No vaig saber mai el seu nom de pila ni tampoc el seu cognom. Sempre l’havia anomenat amb aquest títol nobiliari que, val a dir, li esqueia com un guant. Marquès. Un marquès carrincló i enamorat del garrotín. Tal com assegura el benvolgut Matías López en el llibre Lo Garrotín de Lleida. Sintonia d’una ciutat de paios i gitanos (Col·lecció La Banqueta, Pagès Editors. 2004) escrit juntament amb l’amic Pep Tort: “A Lleida van saber girar la truita a la definició carrinclonada del diccionari d’Alcover i Moll, fins a fer-ne un ofici. Però... al tanto! De la mateixa manera que no tothom pot improvisar o interpretar un bon garrotín, no tothom pot anar de carrincló. De carrincló se n’és o no se n’és; no es tracta d’un posat, i no és carrincló qui vol, sinó qui pot”. I cal dir que Lo Marquès de Pota podia pujar al pòdium d’honor de la Lleida carrinclona que jo vaig conèixer. Amb aquell somriure sorneguer als llavis, sempre disposat a agafar una guitarra entre les mans, sovint acompanyat pel violí de Lo Beethoven, i omplir el paisatge amb el compàs binari i simple d’un garrotín. Quan parlava, emprant mots tan genuïns de les terres de ponent, et feia la sensació que entraves en el cor de Lleida, com si contemplessis el perfil del campanar de la Seu, les aigües calmes del riu Segre, el bullici del carrer major, la costa del Jan o el carrer Cavallers on, segons diuen, baixaven dos carrinclons i tots dos anaven pilons. Encara el puc veure repenjat a la paret de la porta d’entrada de la Diputació fent-la petar sense pressa, ungit per la gràcia de saber que la vida és un camí de felicitat i no pas un bany de llàgrimes. Lo Marquès de Pota representava una Lleida que ja no existeix i que, malauradament, no tornarà. I tots en som una mica culpables per no haver-la sabut retenir. Enyorada aquella Lleida desapareguda, plorem la seva absència i mirem de consolar-nos amb les engrunes que encara llepen les parets d’alguns edificis i els records que dormiten dins les nostres ànimes. Joan Rodés, així et deies, marquès. El 6 d’abril, l’auditori oferirà l’espectacle Lleida, ciutat del garrotín, en què no faltarà la Violeta, Lo Beethoven, los Carrinclons, la família Salazar i l’esperit de Lo Parrano. Diuen que ningú mor mentre hi hagi algú que el recordi. A l’auditori caldrà que t’anomenin, que honorin el teu record. El nom del gran mestre dels garrotins. Lo Marquès de Pota que ja fora hora que tingués un carrer a la nostra ciutat.