La gent honrada

L’inici de la campanya de la Renda 2024 ha coincidit amb la notícia de la demanda judicial del Campechano contra l’expresident de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla. Per a aquells que no heu estat al cas, es veu que el pare del Preparao s’ha ofès perquè surt ben retratat en el capítol La corrupción con mayúscula del llibre d’en Revilla, Por qué pasa lo que pasa. El coronat pel dictador Franco ha demanat que el càntabre rectifiqui les presumptes injúries i calúmnies, afegint una indemnització de 50.000 euros perquè el resident fiscal a Abu Dhabi es veu que va curt d’armilla d’ençà que el seu fill, ai, aquesta canalla, li retirés l’any 2020 l’assignació anual de 200.000 euros que, dit sia de passada, sortia directament de les nostres escurades butxaques. Ara en Revilla, que ha caigut del cavall adonant-se de cop i volta que el món és un gran teatre, brama contra l’article de la Constitució que declara inviolable el Campechano, que té barra lliure per a fer i desfer tot allò que li passi per l’arc del triomf, es digui Bárbara, Corina o Marieta vols filar. Recorden quan jugàvem al pati de col·legi i sempre hi havia un nen que era de sucre? Mai pagava penyora, no el podies matar, tenia immunitat en tots els jocs i quan el tocaves, et mirava i et deia “ep, no s’hi val... que jo soc de sucre!”. Doncs el d’Abu Dhabi és de sucre encara que en Revilla es pregunti com es pot permetre que l’emèrit pugui perseguir un ciutadà honrat quan sap que a ell no li pot passar res, perquè ell no ha de respondre davant de la justícia (ai, la justícia...). I aquí és on el pobre Revilla ha tocat os. Les persones honrades! Les que avui ja comencem a tremolar pensant quant haurem de pagar de renda, que reciclem com xaiets, que tenim consciència, que som l’ase de tots els cops, que vivim ofegats per la hipoteca, els impostos, l’augment exagerat de la taxa d’escombraries de Lleida, indefensos i impotents davant dels intocables, els protegits i els aforats. En Revilla m’ha fet recordar el meu pare. L’insult més gran que era capaç de llençar a una altra persona era “sinvergüença”. Ho deia així, en castellà, amb l’accent oriental del seu estimat Poble Nou, i emfatitzant la veu en la ce trencada. Deia que l’abocava en llengua castellana perquè, segons ell, en català “pocavergonya” volia dir que una persona encara en té una mica, de vergonya, i ell volia que quedés ben clar que aquell individu no en tenia gens ni mica. I tenia tota la raó, perquè no és pas el mateix sin que “poca”, oi?