Que tinguem sort
Tot inici de projecte és il·lusionant: la incertesa de començar, els horitzons per descobrir. I començar no és fàcil, no ho és gens, compte!
Però una vegada has agafat embranzida, i t’estabilitzes, ja vas a velocitat de creuer. I vas fent. I uns anys creixes més, uns altres menys, i uns altres potser fins i tot vas enrere. No obstant, detectar el final és difícil. Tancar una etapa és difícil. I deixar-la anar encara més. Si saps llegir entre línies, pots detectar que alguna cosa no funciona.
De fet, les empreses tenen molts mecanismes de control de la marxa dels projectes. Es pot avaluar la desviació sobre les projeccions en molts àmbits (vendes, costos materials, etc.), el comportament del mercat respecte les tendències, la gestió dels recursos humans, etc.
Els éssers humans som éssers racionals, però alhora irracionals quan es tracta d’enfrontar-se a situacions complexes o que no ens agraden, i en moltes ocasions evitem reconèixer que alguna cosa no acaba de rutllar del tot bé. Ignorem els senyals deliberadament. I, de sobte, ens topem amb realitats inesperades (previsibles, però en el moment inesperades). I hem d’aprendre a viure amb els resultats de les nostres decisions, o de les decisions de l’entorn.
És per aquest motiu que és important tenir bons companys de viatge, que t’ajudin a evitar en la mesura del possible aquests entrebancs. O que en el moment en què succeeixen t’ajudin a virar el timó i emprendre bon rumb de nou. Aquest és el joc de la vida, i mentre estiguem vius hem d’aprendre a abraçar, esquivar i/o repel·lir aquestes realitats, per tal d’anar creixent. Per què hem d’agrair poder seguir aquí i poder continuar el camí. Gràcies Cambra, i que tinguem sort.
