És una guerra

La meitat de la població mundial viu sota l’amenaça del terrorisme masclista. L’activista feminista Irantzu Varela explica amb molta claredat com la construcció patriarcal del capitalisme parla de guerra quan els homes combaten entre ells, i de pau social quan les dones continuem morint o sobrevivint sota el terror. Ens cal començar a utilitzar un llenguatge més adequat i parlar de la violència masclista com una situació de guerra mentre no hi hagi pau per a totes les persones.

Dones de totes les edats i classes socials, d’orígens i creences diverses són assassinades, vexades, assetjades, agredides sexualment, insultades, colpejades, amenaçades, i això passa a casa, a la feina, als espais públics, a l’escola, als espais d’oci, al transport públic i a les xarxes socials. Aquests fets es donen a tot arreu, a Lleida també. Les forces policials i els jutjats reben múltiples denúncies al llarg de tot l’any, els serveis socials atenen dones en situacions extremes que han vist la seva vida destrossada i la seva llibertat coartada; i en moltes llars les parets callen.

No podem esperar més, no tenim més temps, cal donar resposta de manera immediata i efectiva per revertir un sistema que subjuga i atemoreix a la meitat de la població. Els esforços de l’administració pública han d’orientar-se de manera ferma i decidida a aconseguir una pau social real –per a la totalitat de la ciutadania– per això és necessari recursos econòmics, socials i sobretot voluntat transformadora. I què pot fer l’administració local davant aquest enorme monstre? Doncs, en el cas de Lleida, el primer és tenir unes polítiques d’igualtat reals i això s’aconsegueix tenint uns pressupostos que prioritzin la vida i la dignitat de les lleidatanes. Després d’anys de reclamar des del ple de la Paeria i des del carrer un centre d’acollida públic per a dones i els seus infants en situació de violència, amb professionals especialitzades que puguin atendre en les millors condicions les persones que viuen situacions tan extremes, acabarem la legislatura sense tenir-lo; o pitjor, en uns dies veurem com la Paeria acabarà signant un conveni amb una entitat religiosa que nega la igualtat de gènere perquè les atengui. Seguim sense tenir un protocol d’atenció i seguiment de les dones víctimes de violència de gènere efectiu, dotat amb els recursos i les professionals necessàries. El govern de la Paeria s’ha negat a presentar-se com acusació popular en tots els procediments penals en el cas d’assassinat per violència masclista a Lleida. Aquesta és una pràctica que ja fan molts ajuntaments i comunitats autònomes que mostra que les institucions consideren l’assassinat masclista com un atemptat contra tota la població. I així una llarga llista de mancances que augmenten la desprotecció. Negar els recursos i els drets a les dones a tenir una administració que les protegeixi efectivament és exercir més violència, en aquest cas institucional, contra les víctimes.

Necessitem un canvi de rumb en l’administració que posi la vida al centre de tot, que cregui fermament que la protecció de les dones i la lluita contra la violència masclista és una de les prioritats per aconseguir una profunda transformació que ens condueixi a una societat i a una ciutat millor, humana i digna.

Les dones no volem ser supervivents, volem ser lliures!