Avions sota el mar

N

omés hi ha uns enginys autopropulsats un cop engolits pel mar, que despertin la mateixa curiositat que generen els submarins naufragats i són els avions. El litoral tarragoní també ha estat escenari d’alguns desastres aeris, si bé cal dir que d’aeronaus que encara romanguin enfonsades a la costa propera només n’hi ha un parell de conegudes, ambdues dels anys de la Segona Guerra Mundial. Certament, és un nombre molt petit de derelictes en comparació amb el de vaixells naufragats perquè, per un costat, els aeroplans són un invent de fa poc més de cent anys i, per altra banda, per motius de seguretat aèria, els pilots, des de sempre, eviten en la mesura que els sigui possible volar lluny de la costa preveient un possible aterratge d’emergència.

Curiosament, tot i la intensitat i la freqüència dels bombardejos de l’aviació franquista i dels seus aliats alemanys i italians sobre les ciutats costaneres tarragonines, en els anys de la Guerra Civil no hi ha constància de cap avió perdut en aquest mar. En canvi, sí que en cauran durant la Segona Guerra Mundial. En aquell conflicte Espanya va adoptar un paper de no-bel·ligerància i, en conseqüència, cap aeronau dels països contendents podia sobrevolar el seu espai sobirà sense autorització.

Això va convertir el litoral llevantí més enllà de l’espai aeri espanyol, però relativament a prop de la costa, en un corredor de pas obligat entre el continent europeu i el nord d’Àfrica per a les aviacions militars de les potències contendents. És en aquest context, que dues aeronaus, una britànica i l’altra alemanya, per circumstàncies semblants van acabar precipitant-se al mar tarragoní on encara reposen.. El 24 d’abril del 1943, quan eren les 11 del matí, un jove pilot anglès de vint anys, el sergent James Douglas Beckett, de la RAF, la Reial Força Aèria britànica, a bord d’un petit unflable salvavides va tocar terra a prop del far de la Banya, al Delta de l’Ebre.

Era pilot de l’Esquadró de Caça 32 i provenia de la base aèria britànica de Maison Blanche, a Algèria, d’on s’havia enlairat el dia 22 formant patrulla amb quatre avions més pilotant un bombarder lleuger Hawker-Hurricane-Mk IIc, matrícula HW.841, en missió rutinària d’intercepció del tràfec aeri i naval de l’Eix en el Mediterrani. De tornada, una violenta tempesta elèctrica va fer que es quedés despenjat de la resta del grup, afectant també el compàs de la nau, a més de fer-li perdre la comunicació amb la torre de control. Volant a cegues i sense rumb va esgotar el combustible i es va veure obligat a saltar amb paracaigudes de nit, des de 2.000 metres d’altitud, mentre l’aparell queia en barrina fins a estavellar-se al mar.

Després de navegar a la deriva durant trenta-set hores va fer cap a tocar del far esmentat on, pel fet que ni el faroner parlava anglès ni ell la llengua del país, el primer va confondre’l en un primer moment amb un aviador alemany. Sorprenentment, l’anglès va preguntar en quina part de Mallorca es trobaven i li van haver d’explicar que no era pas a les illes i que allò era el Far de la Banya, a prop de Tarragona. Després de descansar unes hores, les autoritats marítimes de Sant Carles de la Ràpita el van traslladar a Reus on agents espanyols el van interrogar sobre qüestions tècniques dels Hurricane i dels nous Spitfire, Mk VIII al qual es va negar a respondre.

Finalment, el pilot va ser repatriat al seu país el 8 de maig a través de Gibraltar, sent destinat posteriorment a l’Esquadró 19 amb el que sobreviurà a la guerra pilotant models Mustang III nord-americans.. L’avió mai no ha estat trobat. Analitzant vents i corrents d’aquells dies, i per les anotacions del pilot, l’aeronau hauria caigut en un arc de 10 a 20 milles, a l’est, sud-est del cap de Tortosa, una àmplia superfície on la profunditat descendeix dels seixanta fins als 300 metres, un escenari certament difícil d’explorar i més considerant l’estat en què devia quedar l’avió després de l’impacte i el reduït volum que la seva estructura aixeca des del fons marí. Tal vegada, algun dia, una barca de pesca arribi a enganxar-ne les restes i el derelicte s’acabi extreien del fons del mar.

Això és precisament el que va succeir amb un altre avió, un Heinkel, He-111H-11, aquest de la Luftwaffe, després d’estar trenta-sis anys perdut a quasi 300 metres de profunditat.

La tardor de l’any 1979 la barca de pesca El Gran, del port de Tarragona, feinejant a dotze milles a l’est de la ciutat va enganxar un gran objecte a 270 metres de profunditat. No podent alliberar les costoses xarxes, l’embarcacio? va arrossegar la inesperada captura fins que a l’alc?ada de la punta de la Mo?ra, a dues milles de la costa, la van deixar anar en un fons de 32 metres. Llavors van descobrir que embolcallaven les restes d’un avio? posat panxa amunt.

A començament dels anys noranta encara hi destacava la prese?ncia de dos grans pneuma?tics en sengles trens d’aterratge encabits en l’estructura del que serien les ales escapc?ades. Diversos aspectes de construcció van permetre identificar que era un bombarder alemany Heinkel, tipus He-111H-11. .

Les investigacions en els arxius m’ho confirmaren l’any 2017, esbrinant també, que el seu nu?mero de fabricació era el 110136. Pertanyia al Gruppe I./KG26 de la 3a Forc?a Ae?ria de la Luftwaffe, caigut accidentalment a unes dotze milles al sud-est de Tarragona el 9 d’octubre de 1943 durant la Segona Guerra Mundial. Formava part d’un contingent de 54 avions bombarders i torpediners, tots Heinkel He-111, que van protagonitzar un intent fallit d’atacar de nit un gran comboi de vaixells aliats a l’oest del cap Tenes, a la costa algeriana.

Una forta borrasca va fer avortar l’operació quan eren a la meitat del trajecte i van haver de girar cua per anar a retrobar la seva base a Salon-de-Provence, a prop de Marsella. En el trajecte, el nostre avió va patir una avaria i el pilot va haver d’amarar sense cap més opció. La tripulació la componien el brigada i pilot, Hubert Link, i els sergents Hans Golle, Heinz Voskachulter i Ernst Shlueter, que seran rescatats d’un bot unflable a mig matí pel vapor espanyol Santa Elena Martir i desembarcats a Barcelona.

Se’ls repatriarà el 20 d’octubre. Mentrestant, la nau restarà oblidada al fons del mar fins l’any 1979, en què serà arrossegada per l’embarcació esmentada. Durant anys l’aparell va estar confós amb un He-111B-2, però de la Legió Còndor, abatut el 4 de gener de 1939 mentre bombardejava la ciutat de Tarragona i que va acabar estavellant-se a les platges de l’Hospitalet de l’Infant i no al mar com s’havia cregut fins fa poc.

Actualment, el derelicte és una popular destinació per als aficionats al busseig recreatiu, si bé l’estructura que en resta és irreconeixible després de dècades d’espoli sistemàtic que ha fet que hagin desaparegut fins i tot els pneumàtics amb els trens d’aterratge. El lloc, però, ha acabat sent colonitzat per abundant vida marina, sent paradoxal que un artefacte que va ser construït per llevar vides hagi esdevingut un biòtop artificial capaç ara de generar-ne.