L'últim viatge de l''Amiral de Kersaint'

Ningú diria, veient la tranquil·litat que regna a l’estiu en el mar de l’Ebre, que aquest espai fos fa poc més de cent anys l’escenari d’una perllongada i sagnant batalla naval entre un submarí alemany i un vaixell mercant francès, l’única que es coneix de tal magnitud durant la Primera Guerra Mundial en aigües properes al litoral espanyol. La virulència dels fets va fer que restessin gravats fins avui en la memòria col·lectiva dels pescadors del golf i que fossin la inspiració per una novel·la de l’escriptor rapitenc Sebastià Juan Arbó, que acabarà sent part del substrat d’una llegenda que especula amb l’existència d’un submarí alemany d’aquella guerra naufragat en el cap de Tortosa. .

El 13 de setembre del 1917, fent-se de nit, el submarí alemany U-64, sota el comandament del tinent de navili Robert Moraht, arribà al cap de Tortosa provinent de la base austríaca de Pula d’on havia salpat el 28 d’agost de 1917, per colpejar el tràfec naval aliat. Entre les dues i les tres de la matinada, al golf de Sant Jordi, va torpedinar i enfonsar a 83 metres de profunditat el carboner anglès Chulmleigh, (4.911 tones), conegut com “el vapor del Momell”, sense que hi hagués víctimes. A quarts de sis, torpedinà el vapor italià Ausonia (1.438 tones), conegut com “el Pixavaquer”, igualment carregat de carbó, que va anar a pic en un fons de 75 metres.

Tan sobtat va ser l’atac, que els italians no van tenir temps de baixar els bots salvavides i van desaparèixer sis mariners en l’enfonsament. Moraht va donar aixopluc als disset supervivents a bord del submarí, però a les set del matí els guaites van advertir d’un altre vaixell, venint del sud, encara en aigües espanyoles. Era el vapor francès Amiral de Kersaint, de la companyia Chargeurs Réunis, un vaixell mixt de càrrega i passatge, de 5.570 tones i 124 metres d’eslora.

Avarat l’any 1903, havia donat servei regular entre Le Havre i Sud-amèrica en l’època àlgida de l’emigració europea i, posteriorment, amb l’Extrem Orient. Els últims anys operava amb el nord d’Àfrica i en aquell seu darrer viatge provenia d’Orà, anant cap a Marsella, carregant 4.000 tones de blat, 1.000 tones de vi i 700 tones de mercaderies diverses. El manava el capità René Lenormand, que just abans d’arribar al cap de Tortosa va executar la maniobra que Moraht esperava, abandonant les aigües espanyoles per salvar el golf de Sant Jordi en direcció al cap de Salou, travessant aigües internacionals on l’alemany podria atacar-lo, la mateixa acció que recordareu, havia realitzat el vapor, també francès, Medjerda quatre mesos abans amb un resultat desastrós (vegeu el capítol V).

A quarts de vuit, els alemanys, situats entre la costa i el vaixell, van provar d’aturar-lo amb un tret de canó, però els francesos s’hi van tornar amb el seu de popa alhora que giraven rumb per retrobar les aigües espanyoles. Sense deixar de disparar, el capità francès va dirigir la nau pels llocs on pescaven les barques de l’Ametlla de Mar i de Sant Carles de Ràpita, valorant encertadament que els alemanys, que el perseguien, no dispararien sobre els civils. Convertits en escuts humans, els pescadors d’ambdós ports van anar veient esfereïts com el vapor se’ls tirava a sobre i amb prou feines van poder recollir les arts, atordits per l’eixordador soroll de les descàrregues d’artilleria.

. A la fi, a deu milles del cap de Tortosa, amb el canó de popa avariat i el de proa destrossat per un projectil, els francesos van quedar desarmats i els alemanys van poder canonejar la nau a voluntat fins a deixar-la sense capacitat de maniobra. Havien estat dues hores de frenètica persecució. El vaixell, cremant, va escorar-se d’estribord i des de l’U-64 van deixar de disparar per fer un tomb al seu voltant. Dels 370 projectils que carregaven els alemanys a l’inici de la patrulla, 330 s’havien emprat contra l’Amiral de Kersaint.

A quarts d’onze del matí, l’últim a saltar a l’aigua quan el vaixell ja s’enfonsava va ser el capità Lenormand, completant la seva irreductible actuació. Serà recollit pels alemanys, amb cinc homes més que suraven a l’aigua. La bravura de l’oficial francès va fer que, en el submergible se li rendissin honors, però, així i tot, el van fer presoner i no serà alliberat fins a l’acabament de la guerra. Dels seixanta-dos tripulants, deu van morir durant la batalla o per les ferides. Dos d’ells seran enterrats a Sant Carles de la Ràpita; el segon capità, Joseph Recher i un grumet, Hugo León Angel, encara adolescent. Altres dotze van resultar lesionats de consideració.

Recordem que l’U-64 portava a bord als nàufrags italians de l’Ausonia, reclosos sota vigilància dins de la nau mentre va durar el combat. Sent tots a coberta, quan els francesos rescatats de l’aigua van pujar al submarí hi hagué un enrenou perquè uns i altres no volien estar junts i s’increpaven per l’espai disponible. Moraht, estupefacte amb la picabaralla, va distribuir els nàufrags entre les embarcacions de pesca properes, les mateixes que havien estat avassallades durant la persecució i els italians van partir amb les barques de l’Ametlla de Mar, mentre que els francesos ho feien amb les de Sant Carles de la Ràpita.

Els alemanys van poder respirar alleugerits i es van afanyar a salpar immediatament cap a Pula, atès que estaven sense torpedes ni munició. L’U-64 es perdrà en combat, entre Sardenya i Sicília, el 17 de juny de 1918, un naufragi al qual només sobreviuran el seu capità, Robert Moraht i quatre tripulants.

L’escriptor rapitenc Sebastià Juan Arbó va publicar l’any 1975, la novel·la La tempestad, i en un dels capítols descriu el combat d’un submergible amb l’Amiral de Kersaint, amb fonts obtingudes de pescadors i d’hemeroteques, si bé en el desenllaç de l’obra les dues naus s’acaben enfonsant l’una a l’altra, una ficció que, els darrers anys, s’ha utilitzat de vegades per sostenir la creença popular que hi hauria un submarí d’aquella guerra perdut en aigües del golf. La llegenda ve dels anys del conflicte, construïda amb una barreja d’incidents reals entre submarins i vaixells, distorsionat per la transmissió oral durant un segle entre la gent de mar. Les exploracions submarines efectuades i el coneixement de les numeracions de matrícula que identificaven a cada submergible, les quals permeten ubicar-los dia a dia i en tot moment en les seves actuacions en el Mediterrani, confirmen que cap submarí d’aquella guerra naufragués aquí, per molt que, de tant en tant, ens agradi fer volar la imaginació.

Els pescadors aviat oblidarien el nom real del vaixell i el van batejar amb un que els seria més reconeixible, el “vapor del vi” i, també, “lo vinater”. L’any 2012, els membres de la Societat Catalana de Recerca Subaquàtica vam explorar-lo per primer cop des del dia del seu enfonsament, a 63 metres de profunditat. El derelicte és a deu milles del cap de Tortosa, tombat del costat d’estribord.

Crida l’atenció la imponent superestructura, encara dempeus, tot i l’incendi sofert. Curiosament, les bodegues són buides, perquè els bocois de vi van quedar surant al mar i durant setmanes se’n va recollir en la costa de llevant. Sí que es veuen algunes ampolles de vidre contenint, encara, els caldos algerians ja centenaris i, segur que, ben rancis.

.