Cartas de amor en tiempos de guerra

El Memorial Democràtic expone una decena de cartas que se escribieron Filomena Augé y Josep Maria Faura durante la Guerra Civil, donde exponen sus vivencias de primera mano sobre los bombardeos, el racionamiento y el avance de las tropas franquistas. Ella desde Torà, con sus dos hijos pequeños, y él, desde Barcelona.

Las cartas como fiel testimonio del pasado. Es el objetivo de la exposición T’enyoro. Cartes per la memòria del Memorial Democràtic, en la que muestra la correspondencia de un matrimonio que vive separado durante la Guerra Civil, ella desde Torà con dos hijos, y él, en Barcelona, donde tuvo que quedarse trabajando en la fábrica. Los descendientes de Filomena Augé y Josep Maria Faura donaron 96 cartas que esta pareja se escribió durante los años de la contienda. Una correspondencia que permite saber cómo la vivieron desde la distancia además de recuperar el testimonio sobre los bombardeos, el racionamiento o el avance de las tropas franquistas. El Memorial Democràtic ha proporcionado a SEGRE las once cartas de esta pareja, fechadas entre los años 1938 y 1939, que se exponen hasta el próximo mes de marzo junto a otras de testimonios directos de la guerra (ver desglose). El objetivo de esta iniciativa es reivindicar el papel fundamental de la correspondencia y la documentación personal a la hora de reconstruir el pasado desde una perspectiva más humana y emotiva.

A través de estas misivas, escritas desde el momento en el que Filomena viaja a Torà para vivir con unos tíos junto a sus hijos pequeños, se puede conocer cómo vivían los bombardeos, cómo conseguían alimentos pese a la escasez y cómo percibían el retroceso del ejército republicano y la huida de la población. En las diferentes cartas, Josep Maria explica los bombardeos que castigan duramente la capital catalana, con centenares de víctimas, conocidos muchos de ellos, así como el destrozo en los edificios, las calles y la incertidumbre diaria por las sirenas que avisan de la llegada de las bombas y las prisas por bajar a los refugios. Asimismo, narran los cortes continuos de electricidad y cómo hacen acopio de alimentos, algunas veces gracias a los vecinos, con los que también comparten lo que tienen. También Filomena narra a su marido esta desazón por el paso continuo de los aviones, con noticias de bombardeos fatales en pueblos próximos como Artesa de Segre y Ponts, y más aún con la responsabilidad de cuidar de sus hijos, sin saber en los primeros momentos si su marido recibía sus cartas o si lo habían destinado al frente. En ellas también explican la huida de la población, muchos hacia Barcelona, para escapar de los bombardeos. “Fins aviat, estimat meu”, escribía Filomena con la esperanza del reencuentro.

REPRODUCCIÓN LITERAL DE EXTRACTOS DE LAS CARTAS ENVIADAS ENTRE TORÀ Y BARCELONA:

Filomena Augé

2 de gener del 1938: “Tinc la determinació feta de baixar a Barcelona, ho tinc molt rumiat”. “Tenim tot el dia l’aviació damunt nostra i a demés el perill de tenir en qualsevol moment d’abandonar el poble sense que ningú m’ajudés en portar els nanos i paquets, pues ben clar m’han dit que en aqueix moment tots tindran prou feina per ells. De manera que lo més sensat és que m’estigui a casa meva al teu costat i tots dos ens ajudarem en el que podrem i lo que no es faci es quedarà per fer”. “Fins ben aviat, estimat meu, passarem si Déu vol totes les calamitats junts…”

21 de març del 1938: “ M’entra una gran tristor quan penso que al posar-me al llit no t’hi trobo a tu, és clar que hi tinc el nen, però t’enyoro… fins que no ets lluny del meu costat no me n’adono de lo molt que t’estimo i et necessito. ”. “Tinc ganes s’acabi la guerra no ens deixarem mai més ni un sol instant… fins demà, m’estic ja adormint… fins demà”.

23 de desembre del 1938: “Quasibé tots els matins tinc d’aixecar els nanos d’una revolada i baixar-los corrents cap al celler pues sempre tenim alarmes fins i tot aquesta nit passada n’hem tingut tres vegades i els avions els hem tingut molt rato voltant per sobre el poble amb un soroll que feien que es veu que anaven bona colla i ben baixos, la gent fins es queden a passar la nit a les afores i pensar que fa un fred espantós”. “Se sent al front un soroll horrorós com mai ningú havia sentit i ha començat aquesta matinada i dura encara, sembla com si s’acostés una tronada molt forta o com si estéssim a la platja i fes un temporal molt fort i la mar udolés, fa molta por, diuen que avui han anat a bombardejar Cervera per cinc vegades”.

25 de desembre del 1938: “Si jo tingués la seguretat de que tu no tinguessis de moure’t del meu costat (vull dir que no tinguessis de marxar al front) em decidiria a venir ha passar al teu costat tot el que fos. Pues és molt trist passar tant perill aquí com aquí baix i no tenir el consol d’una bona companyia al meu costat”. “Decideix tu la meva sort, si creus que la guerra durarà poc, vine’m a buscar i estarem plegats passant el perill”. “Potser un any vinent serà millor… cal tenir esperances… això ens fa viure, l’esperança, oi?”.

31 de desembre del 1938: “Aquestos dies tenim el poble ple de soldats i molts ratos fins la casa plena d’ells. Tenim una feinada horrorosa a coure’ls menjar les nenes i jo, però això sí, a nosaltres no ens falta de res”.

1 de gener del 1939: “A Artesa de Segre no hi queda ningú, ni pedra sobre pedra i ja està evacuat i quan això que potser molt pròxim passi a Pons tindrem l’aviació primer i l’evacuació forçosa després”.

Josep Maria Faura

18 de març del 1938 : “Ahir hem telefones i em dius que vols tornar a Barcelona, justament ara que estem vivint els moments més horribles que no crec que hagin registrat mai cap guerra sobre una població civil;”. “Un horror, Filo. La gent a les tres de la tarda ja omplenava tots els refugis amb matalassos i mantes, altres marxaven a peu cap al camp amb el matalàs al coll”. “Barcelona, com ja pots suposar, pel que t’he dit fins ara, fa llàstima, ha estat tocada per tot arreu, el nombre de víctimes es incontable”. “Tinc molt per a dir-te i per a preguntar-te, però ha d’ésser de paraula. ¿com esteu per ací? I els meu? Teniu força menjar? No us falta de res? Ja em diràs si necessites alguna cosa i com haig de fer-ho per enviar-t’ho. Demà és el sant d’en Josep Mª, pobret, que li has dit per què esteu sense mi? I en Miquel, tant maco, menja força, ja tens tota la llet que li fa falta? I farines? S’engreixa força? Potser que quant hem vegi ja no hem coneixerà”.

20 de setiembre del 1938: “Com segueixes tu per aquí dalt! Suposo que bé i que de mica en mica ja t’aniràs animant; per aquí a Barcelona està tot molt pitjor que quant vàrem marxar i sols de pensar les penes que tindries de passar em consola de no tenir-te al meu costat”. “No vull que t’enyoris, i per això t’escric aquestes cartes tan llargues, feste l’efecte quan les llegeixes de que estic aquí esplicant-ho i llegeix-les ben a poc a poc i de segur que passaràs més temps fent-ho”.

21 de setembre del 1938: “El Sr. Delgado m’ha dit que procurés tornar a la fàbrica doncs estant allí seria molt més fàcil que se’m declarés imprescindible (quant arribes l’hora), que no pas treballant a les oficines, i que no voldria perjudicar-me”. “M’ha assabentat de la mort d’un empleat a les oficines de la fàbrica i la de l’encarregat de la fàbrica de Sant martí, conegudes al front i finalment la de l’esposa d’en Suarez (aquella que ens comprava els enciams a la plaça de la Barceloneta) morta en el bombardeig que va ensorrar la plaça de la Barceloneta. Tot un drama!”

7 d’octubre del 1938: “Si en aquest moment et presentessis de cop i volta aquí al pis, segurament que t’emportaries un susto, doncs trobaries sobre la taula del menjador, tots els preparatius per anar a la guerra; la manta embolicada a punt de posar-la al coll, el plat i el cobert de soldat, el ganivet; tot està encara a punt; ja ho tenia tot preparat, i tot s’ha quedat així encara; ja ho anirem tornant tot poc a poc al seu lloc”.

8 d’octubre del 1938: “Josep Maria, nen maco. Quan vinguin els avions fes companyia a la mama i diga-li que no s’espanti. Com que no hi ha el papa, tu li has de donar forces animos. Ja ho faràs? El teu papa que t’estima molt”.

(*) Los textos se presentan tal como sus autores los escribieron, sin correcciones

EXPOSICIÓN 'T'ENYORO. CARTES PER LA MEMÒRIA' Las historias de tres mujeres a través de su correspondencia

La muestra, en la sala de exposiciones del Memorial (calle Peu de la Creu, 4, Barcelona), expone la correspondencia entre las escritoras Anna Murià y Mercè Rodoreda, y la historia de Teresa Prats, que pide ayuda a Joan Tauler, secretario del president Lluís Companys, desde el campo de refugiados de Clocher, en Francia.