Estació terme

Segons Joan Coromines, el topònim Estaon prové del llatí statione, en el sentit de parada. I el poble que es diu així havia sigut final d’etapa, i en certa manera encara ho és, gràcies al refugi que hi funciona, per als caminants de la ruta a peu que segueix la línia de carenes pirinenques, identificat avui dia amb el sender de llarg recorregut GR-11.

Des d’un altre punt de vista, el petit nucli seria una estació final del trajecte per carretera (sis quilòmetres de revolts costa amunt des de Ribera de Cardós) que remunta tota la petita vall coneguda com el Vallat d’Estaon, fins a la referida població, situada a 1257 metres d’altitud, després de deixar enrere els llogarets de Surri, Anàs i Bonestarre. Aquesta conca ampla i curta en acusat pendent, flanquejada pel Pui de Missa, el Calbo i el Pui Tabaca, acull el discórrer alegre del riuet d’Estaon, que baixa des dels estanys de Campirme i desaigua a la Noguera de Cardós prop de Ribera.

Tot i comptar avui dia amb tan sols mitja dotzena d’habitants permanents, Estaon havia sigut un poble grandet, amb un cens que assolia els dos centenars de veïns a mitjan segle XIX, tal com delata la quarantena de cases que el formen, la majoria actualment abandonades o reconvertides en segones residències, bona part de les quals conegudes amb diminutius: Ambrosí, Brictoret, Calatxet. Garrabí, Jaumico, Miquelet, Pereta, Rosset...

Fins 1972 havia sigut cap de municipi, data en què va ser annexionat al de Vall de Cardós, i disposava d’escola pròpia. Ara, l’únic local públic obert és l’esmentat refugi, i encara gràcies. De la seva passada importància en dóna fe –mai millor dit– l’existència de dues esglésies. La primera, romànica, dedicada a santa Eulàlia, al capdamunt del caseriu, de què en resten tan sols part dels murs i alguna arcada. Es pot accedir a l’espai ocupat antigament per la nau i des de dins s’obté una panoràmica esplèndida sobre la vallada, els poblets que s’hi concentren i el proper cim piramidal del Pui Tabaca.

La segona, moderna, sota l’advocació de sant Jaume i sense gaire interès, s’alça a baix a l’entrada. No té ni la teuladeta punxeguda que culmina molts campanarets de la comarca.

TAULA I LLITERA Refugi d'Estaon Vall de Cardós, carrer únic, s/n, 693 707 981 Trescant pels carrerons costeruts d’Estaon, s’arriba al refugi, regentat des de fa un any per una noia gironina i el seu xicot tarragoní, que hi ofereixen taula i llit (en realitat, llitera) a visitants i excursionistes. També fa funcions de local social del poble. A la planta baixa, el menjador amb una taula tirada i llar de foc, i una cuina on preparen esmorzars i sopars senzills, amb bons productes de la zona: melmelades de fruites conreades al propi hort, arròs o pasta, carns a la brasa, en especial corder de la carnisseria d’Ainet de Cardós, flams o crema casolana, també iogurts de cal Joanet d’Ainet. Al migdia, entrepans i pic-nic per emportar. A damunt, dues habitacions amb lliteres i una capacitat total de 12 places