Aigües clares

Una de les novetats gastronòmiques més estimulants a la vall de Boí és el restaurant El Ventador, de Barruera, projecte personal de la jove Eli Farrero, cuinera autodidacta que demostra que té les idees molt clares, en consonància amb la seva formació acadèmica com a filòsofa. El local és petit i està ben decorat, amb una terrassa espaiosa, i tanca al novembre, al maig i tots els dimarts. Cuina creativa de fusió amb productes comarcals de temporada, com la vedella ecològica criada pel seu pare, emprant tècniques modernes i jugant amb colors i textures. Una carta en evolució constant i un excel·lent menú de migdia a 18 euros, tant feiners com festius. Per sopar, selecció de tapes, com

foie

mig cuit amb cacau i PX flamejat,

ceviche

de truita de riu, terrina de verdures i ceps, daus de vedella amb

teriyaki

, milfulls de gerds i crema de vainilla, fondant de xocolata...

No cal ser un intrèpid

i experimentat alpinista per poder gaudir d’un dels paratges més idíl·lics de tot el Pirineu com és Aigüestortes. Per començar, s’hi pot accedir en vehicle motoritzat. No pas particular, sinó un taxi de vuit places, amb sortida des de davant de l’església de Boí, on hi ha l’oficina on es compren els tiquets: 10,50 euros anada i tornada els adults, 6,50 els infants i jubilats. El servei s’efectua des de Setmana Santa fins a Tots Sants, mentre el temps ho permet. El trajecte, d’uns vint minuts, que també es pot fer a peu en un parell d’hores, comprèn vuit quilòmetres de pista asfaltada amb bones vistes de la ribera de Sant Nicolau, passant vora el fotogènic estany Llebreta, plàcid i blau sota les muntanyes fosques. Un paisatge majestuós de feréstega roca granítica recoberta de liquen, clapejat de freixes, bedolls, pi roig, falgueres, ginebró i molsa. Deixada enrere la cascada del Sant Esperit, aviat s’arriba a l’aparcament dels taxis, on els excursionistes esperen per tornar, vora una caseta d’informació del parc nacional. Allà mateix, a la dreta, el mirador del Sant Esperit, a 1.800 metres d’altitud, domina la fonda vall del riu Sant Nicolau i els pics que l’envolten, indicats en un cartell panoràmic. Observant la cadena muntanyosa, s’hi distingeix clarament la ratlla on acaba la vegetació, a partir dels 2.000 metres, on la boscúria dóna pas a la nuesa de la roca viva, amorosida per unes pinzellades verdes. Avançant cinc minuts per un caminet que en una hora i mitja ens portaria a l’estany Llong i en tres, al Portarró d’Espot, es troba el trencall que s’endinsa al bucòlic planell enteranyinat de rierols d’aigua cristal·lina, que circula ràpida però mansa, generant una remor dolça i hipnòtica, entremig de tous d’herba fresca constel·lats de floretes silvestres i troncs d’arbres caiguts de vells que componen una estampa espectral. Un paratge ombrívol i humit, oníric, com de somni, que es pot recórrer còmodament per un circuit de passeres de fusta fins a un pontet sota el qual el corrent es reunifica i amb el pendent agafa embranzida, just poc abans que l’aturi una presa.