Entre boscos i masies

Sense necessitat de sortir de Solsona, però sí del seu nucli antic pel portal del Castell, val la pena acostar-se al passeig del Pare Claret per admirar l’enorme freixe de fulla petita que l’ajuntament va convertir, aquest passat mes de maig, en el primer arbre protegit de la ciutat. Una placa col·locada al paviment recorda als passejants el caràcter singular del referit exemplar de la flora autòctona, un autèntic monument vegetal. Just al seu davant, mentre s’observa la corpulència del gegant verd esdevingut emblema botànic de la ciutat gegantera, es pot aprofitar per fer un beure o un mos al bar-restaurant El Ral, des de bon matí fins a mitjanit: tapes, amanides, entrepans, pizzes, plats combinats, menú diari...

Solsona,

massa sovint oblidada de forma injusta per la resta d’habitants de la demarcació de Lleida com a possible referent o atractiu turístic de proximitat, és una població de gran caràcter, endreçada, rica en història i monuments, d’una notable bellesa interior i exterior, això és tant pel que fa al nucli urbà –en especial el contingut dins de l’antic perímetre emmurallat, del qual resten encara tres portals– com a una perifèria encara de bastant accent rural, on s’alternen els conreus amb clapes de bosc, les capelles amb les masies (el Solsonès passa per ser la comarca de les mil masies). Aquest entorn eminentment agrari i forestal de la ciutat mitrada és conegut com el Vinyet, en record de les extensions de ceps que circumdaven aquella seu episcopal per quasi totes bandes fins a la plaga de la fil·loxera de finals del XIX.

El consistori solsoní acaba d’editar un quadernet il·lustrat, amb profusió de mapes i fotografies, que es pot obtenir de forma gratuïta a l’oficina de turisme local, personalment o sol·licitant-lo per correu, proposant vuit rutes a peu o en bicicleta al voltant de Solsona, de dificultat mínima, aptes per a tota la família, d’una durada entre una i quatre hores caminant –molta menys estona sobre dues rodes–, que recorren paratges d’elevat interès natural, agrícola i patrimonial.

La primera, en direcció sud, condueix al santuari del Miracle, amb el seu espectacular retaule barroc. La segona, cap a l’oest, traça una espècie de cercle que enfila el turó on s’aixeca el Castellvell i després baixa cap al parc frondós de la Mare de la Font. La tercera ressegueix el curs del riu Negre i del torrent de Ribalta. La quarta arriba fins a l’aqüeducte del pont de l’Afrau, construït al XVIII. La cinquena mena a Olius: cripta romànica de Sant Esteve i cementiri modernista. La sisena puja al serrat de Sant Bartomeu, amb la cova d’aquest nom al cim i un mirador panoràmic. La setena visita el conjunt medieval de Riner –temple i torre–, vestigi del castell que es remunta al segle X. Finalment, la vuitena és com un compendi circular d’algunes de les anteriors i passa per les capelles de Sant Bernat, Santa Llúcia i Sant Honorat. Una santa geografia.