Aigua de vida

Allotjar-se o menjar a l’hotel Can Boix, un dels millors quatre estrelles del país, tant pel confort com per l’entorn com pel nivell gastronòmic, és tot un luxe, però fins a cert punt un luxe a l’abast, com demostra el nou menú dissenyat pel xef Joan Pallarés i el cap de cuina Eduard Marín, servit al menjador panoràmic per 30 euros, que inclou aperitius, dos plats i postres: consomé de col i tòfona amb cansalada del coll i escamarlans o bé arròs de colomí i carabassa, lluç de palangre amb samfaina de bolets o melós d’espatlla de xai rostida amb patates mascarades i carxofes, tiramisú de la casa o torrades de Santa Teresa amb gelats. També ofereixen un menú-degustació a 65 euros i servei a la carta.

Amb les pluges primaverals

i el desglaç de les neus dels cims, arriba el millor moment per visitar la Font Viva, en una caminada exempta de dificultats d’uns vint minuts d’anar i altres tants de tornar, més l’estona a gust de cadascú gaudint del descans contemplatiu en aquella raconada paradisíaca. La sortida s’efectua des de la part de darrere del recinte enjardinat de l’hotel Can Boix, als afores de Peramola, un establiment turístic que s’ha abastit tradicionalment d’aquell cabal. El vell camí de bast s’endinsa en una barrancada feréstega oberta entremig de les cingleres calcàries del Roc de Rombau i del Roc del Corb, unes parets d’abrupta verticalitat integrades per conglomerats de color rogenc, amb els perfils arrodonits per l’erosió, testimonis geològics de la presència d’un mar antic.

Al principi de la ruta, uns rètols indicatius clavats al capdamunt d’uns pals orienten sobre el ventall de possibles ascensions a peu des d’aquell punt. Seguint cap a la Font Viva, de nom tan apropiat i descriptiu, el corriol s’enfila, no pas planer però tampoc cap trencacames, en paral·lel a la canonada que alimenta les instal·lacions de l’hotel, una mica per damunt del torrent per on l’aigua corre o saltironeja o s’entreté formant petits tolls. La remor d’aquell líquid incolor, tan clar, tan jove encara, tan alegre i tan lliure, omple el gran silenci del barranc cada vegada més profund, juntament amb el crepitar de les fulles seques sota les sabates, una catifa ocre acumulada d’innombrables tardors. La vegetació es va fent més densa i humida, l’obaga s’accentua, les pedres regalimen, segons el dia les ombres s’agraeixen, tant o més que la intensa olor de bosc.

Al final, la meta és una cascada de crineres d’escuma enmig d’una espessor selvàtica de molsa, esbarzers, heura salvatge, flors boscanes i cireretes de pastor, caient sobre una basseta. Val la pena asseure’s una estona en una roca vora la transparència entollada que cobreix un paviment de còdols a contemplar l’espectacle hipnòtic que no cansa de l’aigua despenjant-se, en la penombra d’un sol que arriba filtrat pel tamís del fullam i les branques dels arbres. Darrere de la cortina del salt, s’observen unes cavitats xopes, com petites grutes. Aquesta font no s’asseca mai del tot, ni els estius més eixuts.