Dos miradors

També val la pena pujar a Llessui per menjar al restaurant que des de la seva fundació en 1987 té dos noms, l’oficial d’El Pigal, que en pallarès significa roc, i el popular de Casa Kiko. Tant se val la possible confusió, perquè la cuina és de primera: autòctona pirinenca, productes de proximitat, molt ben feta i presentada en el marc d’un menjador decorat amb gust i una terrassa panoràmica. Entrants de la casa com formatge d’ovella, xolís, allioli de codony, secallona o patés. Amanida d’orella de porc. Carpaccio de daina. Trinxat. Espatlla de corder. Palpís. Cuixa de cabrit farcida de bolets. Llosa de carn. L’inexcusable Filiberto inventat aquí o d’altres postres com la roca escalentada de gelat de nata i merengue.

Dominant

des de dalt la bella, verda i literària (Virós, Barbal, Cabré) vall d’Àssua, a la falda del massís del Montsent i prop del curs del Pamano, sota el turó de Torena on s’aixecava un castellet medieval, el poble de Llessui, a 1.470 metres d’altitud, havia sigut municipi fins 1976 i des d’aquell any forma part del de Sort. Integrat per dos nuclis distants uns centenars de metres, el més enlairat a l’entorn de l’església romànica de Sant Pere, de què tan sols resten dempeus el campanar per sota del qual s’entrava al temple, la base dels murs i un tros d’absis, i l’altre anomenat la Torre, al voltant de l’esglesiola de Sant Julià, la posició enlairada del conjunt sobre un breu altiplà que de seguida es desploma en pronunciats pendents dóna raó a Corominas quan especulava amb un dels significats de la paraula iberobasca

leçoi

, origen etimològic segons ell del topònim local, com a precipici.

De manera que, a més de fer un tomb pels carrerons típics o visitar el Museu del Pastor, un dels al·licients per pujar a Llessui és gaudir de les vistes que ofereixen els seus dos miradors. El primer se situa per damunt del caseriu, a la punta d’un morro rocallós que rep el nom de Canasso, accessible per un sender enllosat i protegit a trams per una espona de pedres, en vint minuts o mitja hora de trescar, depenent de la fortalesa de les cames i la capacitat pulmonar del protagonista de l’ascensió, així com de la seva tendència a aturar-se a contemplar el panorama o traure’n fotos.

L’altre, molt més avinent, no exigeix tant d’esforç, per no dir gens, per proximitat i perquè no cal salvar cap desnivell. Mirador de Sant Jaume, en diuen, i s’hi arriba caminant en tres minuts per una pista que surt del carrer que arrenca de davall de Sant Julià. Un parell de bancs posats estratègicament en un revolt al caire d’un esperó permeten còmodes perspectives excepcionals de la vall, boscosa al fons i pelada als vessants a partir de la cota d’innivació, a ponent el llom del Bagó de Saurí i el barranc de les Boïgues, al fons l’imponent pic de l’Orri, fins a les muntanyes d’Andorra.