Sense torre

Segons

Pascual Madoz, la gran torre fortificada que dóna nom a Torregrossa va ser demolida a principis del XIX. No passa res. No cal. Millor que encara existís, però la seva absència no obsta perquè sobrin els motius per anar a fer un tomb a aquella població del Pla d’Urgell.

Aparquem a la plaça del Casal, vora la biblioteca Maria-Mercè Marçal, a la part nova i esbatanada de la localitat, i caminem en direcció a la part més vella. De seguida, a l’edifici noucentista de l’ajuntament, construït el 1909, descobrim a l’escut municipal, entre fulles de llorer, la toponímica torre cilíndrica de carreus marcats. Just al darrere, la capella votiva de sant Roc, del XVIII, culminada per una espadanya amb campaneta. També presenta harmòniques línies noucentistes el casalici de l’altre cantó de plaça, datat el 1915. Continuant a peu cap al nucli antic, pel carrer la Bassa, s’observen façanes venerables amb llindes que llueixen anyades vetustes dels segles XVII i XVIII. L’església parroquial de l’Assumpció té una sòbria façana renaixentista, amb porta emmarcada per dues columnes adossades i un frontó triangular. El campanar nou, del XIX, s’enfila 33 metres. A tocar, al mur atalussat de la banda posterior del castell s’obren les dues finestretes enreixades de la presó, lireta, liró...

Pel carrer Sant Francesc trobem l’antic convent de les Germanes Terciàries Franciscanes del Sagrat Cor de Maria, operatiu entre 1917 i 1970, des de fa un any i mig amb funcions culturals, sobretot exposicions d’art. Retornant al fotogènic angle format per la rectoria restaurada i el portal del campanar vell, penetrem per aquest al carrer Major i la petita vila closa medieval. De primer, l’espectacular porta adovellada del castell, sota el blasó petri de la família Montsuar-Avinyó. Els Montsuar, senyors de Torregrossa, van ser un llinatge poderós que donaria un paer en cap de Lleida (Antoni) i un canonge president de la Generalitat (Manuel). Quasi davant, cal Farré, amb el 1774 entre un perpal i una ferradura, i sants de rajoletes per damunt. Un enfilall de cases reformades en què es poden llegir dates de construcció com 1692, 1697, 1719, 1770 o 1797, condueix fins a la placeta de Mossèn Jesús Jansà, arbrada i amb bancs, des d’on tornem al cotxe.

No podem marxar de Torregrossa sense passar a proveir pel forn-pastisseria Pa ronyó, a l’eixample urbà oest, fundat el 2011 per Jesús Querol i la seva esposa, Marga Cano, que couen en un forn de llenya pans fermentats a poc a poc, sense presses, com el bon vi, amassats el dia abans, amb el resultat d’una major acidesa que els ajuda a pair. Són de diverses classes, blanc com el rodó de pagès, la barreta de quart o la barra de quilo que s’havia deixat de fer, o bé integrals amb farines antigues no modificades genèticament: espelta, forment, fajol... Brioxeria d’elaboració pròpia –magdalenes, ensaïmades, croissants– i braços de nata per encàrrec. Tot boníssim. Obert els matins de dimecres a dissabte i divendres a la tarda.