Ran de riu

La simpàtica cuinera Marta Nieves, assistida pel seu marit Sebastià Jordà a la sala, va recuperar fa tres anys com a restaurant l’antiga era amb corral de casa Cunilla. L’òptim resultat es concreta en un local molt bonic i un pati amb taules al bon temps, on es recomana sobretot degustar l’excel·lent carn ecològica, tendra i de sabor delicat, de les vedelles criades per la família a la vall de Boí, en forma d’hamburguesa (una quinzena a la carta) o bé de bistec, entrecot, mitjana o el plat estrella: filet amb poma caramel·litzada, foie i porto. A més, formatges artesans, embotits d’elaboració pròpia, patés, amanides, carpaccios, ous estrellats, pastissos, coulant o un deliciós formatge de cabra Truc de Taüll amb nous garapinyades.

La tardor,

amb l’esclafit de colors botànics, quan la vegetació esdevé un festival cromàtic i el paisatge de muntanya assoleix el punt més àlgid de bellesa, sembla el període ideal per recórrer el Camí de l’Aigua de l’Alta Ribagorça.

El Camí de l’Aigua és una ruta senderista, apta igualment per a BTT, que travessa quasi de punta a punta la vall de Boí, seguint el curs de la Noguera de Tor, i després continua pel marge de la Noguera Ribagorçana fins més enllà del Pont de Suert, a la font de la Mena, situada vora la carretera N-260 que va a la Pobla de Segur. El trajecte complet d’aquesta senda riberenca, que aprofita i recupera trossos d’antic camí ral, carrerades de bestiar i corriols de ferradura, és de vint-i-set quilòmetres i suposa entre set i vuit hores de marxa, amb un desnivell total de 650 metres, dels 822 del punt més baix fins als 1.470 del més alt. Un esforç ímprobe, sens dubte.

Ara bé, aquest caminet fluvial pot ser recorregut per parts. L’inicial, de Caldes a Boí, un parell d’hores a bon pas, comptant aturades breus per reposar, admirar el panorama i fer fotos, surt del parc del balneari, just passat el pontet que sobrevola l’espectacular cascada del barranc de Sallent. Un senyal informatiu cobert per una teuladeta assabenta l’excursionista de diferents aspectes del que s’anirà trobant a partir d’allí.

Val a dir que la pista de terra, alguna passera de fusta per salvar patamolls i rierols, més estreta o més ampla i més pedregosa o planera segons per on passi, però transitable sense gaire dificultat, discorre gairebé sempre per l’ombra de les denses capçades dels arbres de ribera que la flanquegen –faigs, bedolls, avellaners i d’altres–, de manera que no comporta cap gran suada, ni que s’emprengui al cor del dia. Tota l’estona s’hi sent la remor del corrent i una intensa olor de bosc. Des del poble de Boí, en una hora i mitja més s’arriba a Barruera, on es pot abandonar el camí a l’altura de l’església romànica de Sant Feliu o bé prosseguir uns quants minuts aigua avall a fer un passeig per la zona humida del Salencar, paradís dels ocells aquàtics.