Miranda de tardor

La cuina tradicional tardorenca és més substanciosa que la d’estiu, tal com podem comprovar a Casa Xoquin, veterà restaurant típic a la placeta de Durro, acollidor de tanta fusta, regentat des de fa dos anys per Julià Estellé i Pili Partido, naturals del Baix Camp, que hi ofereixen un menú diari força complet per 16,50 euros i una carta dividida en diversos apartats: brasa (carns ecològiques de Ginast com costelles de corder, mitjana o entrecot, embotits artesanals de Ca l’Esmet, peus de porc o pota de pop), fregits (calamarsons a l’andalusa, aletes de pollastre), guisats (galtes de vedella, canelons de magret d’ànec i foie) i postres casolanes (mel i mató, flam de formatge o cafè, pastís Sacher).

Si tot l’any

val la pena visitar la Vall de Boí, és a la tardor quan aquest privilegiat racó de Pirineu presenta les seves millors gales, coincidint amb l’eclosió colorista als vessants boscosos que davallen cap a la Noguera de Tor. Un dels indrets idonis per contemplar aquell espectacle natural és l’esperó muntanyós on s’aixeca l’ermita de Sant Quirc, a 1.493 metres d’altura.

S’hi pot arribar des de Durro, caminant mitja horeta o bé conduint 10 minuts, per una pista asfaltada d’un quilòmetre i mig de longitud, sense gaire desnivell, ferm acceptable i amplària suficient com per permetre el pas simultani de dos vehicles. El planell de l’ermita, erigida sobre un petit promontori rocós, és prou extens per poder-hi aparcar amb facilitat, estirar les cames d’un extrem a l’altre a la recerca de perspectives diferents i albergar una fonteta de raig incessant amb un broc que desaigua en una pica de pedra, una taula informativa panoràmica, un cartell sobre els anomenats

Camins del foc de l’Alta Ribagorça

i l’estructura piramidal de troncs socarrats del faro d’on arrenca el descens de les falles (la festa popular declarada Patrimoni de la Humanitat, igual que el romànic representat per l’esglesiola veïna i la categoria Starlight

de les observacions astronòmiques efectuades allí mateix: un trio de reconeixements per part de la Unesco que conflueixen en aquell lloc concret).

L’ermita de Sant Quirc, ben posada i fotogènica, data del segle XII, és senzilla i polida, d’una sola nau de volta de canó, absis semicircular, porteta lateral adovellada de mig punt, coberta de lloses i espadanya de dos forats farcits de bronze. Dóna bo mirar-la, com dóna bo albirar el paisatge grandiós que es domina des d’allà dalt, mentre se sent només el vent i el ressò de campanes llunyanes, amb l’al·licient extra abans al·ludit del festival cromàtic propi de l’estació. A baix al fons, el riu, la carretera, els prats de la vora, els pobles de Cardet, Barruera, Erill-la-Vall i Durro, la ribera de Caldes, la presa de Cavallers...

Per damunt, des del serrat de la Moixera fins al bony de Pales, el perfil retallat d’un seguit de pics de consideració: Planamorrons, Obacs, Comaminyana, l’Aüt, Comaloforno, Comalesbienes, Gespadera, Aigüissi, Serradé...

Quins noms tan bonics!