Entre dos portals

Sosté

Joan Coromines que l’obvi topònim d’Escaló significa escala. I malgrat la seva disposició planera, podem efectivament entendre aquest agregat del municipi de la Guingueta com un esglaó en l’accés a les valls d’Àneu. Per tant, resulta comprensible la seva importància estratègica en èpoques reculades (documentat ja al segle XIII), com dóna entenent la torre de guaita circular emmerletada que domina el nucli des de dalt d’un turó, tocant de la carretera que puja a Escart.

La Noguera Pallaresa passava abans per davant mateix de l’església, erigida extramurs, descrivint un revolt molt obert. Les greus inundacions de 1937 van aconsellar el posterior trasllat del curs del riu fins a la llera actual, de traçat més rectilini, per l’altre cantó de carretera. És just davant del temple on convé aparcar si es pretén fer un tomb pel poble o emprendre la també recomanable excursió a peu en vint minuts al monestir romànic de Sant Pere del Burgal.

Escaló és un exemple prototípic de vila closa medieval, en realitat un sol carrer d’un centenar de metres de llarg, entre dos portals encara dempeus, protegits tots dos per dues torres, la de baix encara força imponent i amb una fonteta afegida al costat de l’arcada. Part de dins, una renglera a cada banda de cases de pedra vista amb escaients balcons, algunes repenjades en uns porxos molt baixets, d’altres lluint llindes de fusta treballada on consta el seu renom popular. Al capdamunt, l’altre portal, bastant més senzill i gràcil, d’arc apuntat, vora un pany de muralla, dóna a una placeta amb una altra font, aquesta exempta i rodona, ben curiosa, construïda amb còdols, imitant la torre de guaita veïna, bancs per seure i un salze frondós.

Un pontet sobre el riu d’Escart mena a un antic molí, de la condició del qual donen fe un parell de moles de pedra al defora. Aquí comença el vial de ronda per l’exterior del perímetre emmurallat d’antany, conegut com el camí dels horts, una bucòlica senda pavimentada que discorre ran de casetes tipus cottage anglès, guarnides amb molts testos de flors, enfront d’una successió de bancals ufanosos de verdures, i desemboca en un carreró encaixonat per gruixuts murets que retorna a la carretera, davant de l’hotel Castellarnau.

Els fundadors de l’hotel Castellarnau, un tres estrelles amb instal·lacions de categoria superior, com gimnàs o la piscina climatitzada estrenada enguany, eren fusters que en 1940 van començar a fer menjars per als peons de la carretera i pescadors francesos. Diverses eines que adornen el menjador són testimoni d’aquell origen professional. El seu nét, Josep-Albert, compagina avui dia la feina de cuiner amb la de president de la Federació d’Hostaleria, i encara conrea a l’hort les verdures fresques que serveix al restaurant, algunes de les especialitats del qual són sopa amb mandonguilles, risotto de ceps, bacallà amb mostassa, perdiu amb cebetes, palpís amb bolets o un extraordinari foie a la poelle amb poma al porto.