Càrstic i bucòlic

L’estany de Montcortès és l’escenari de diverses llegendes, alguna de les quals li atribueix un origen mític. L’escriptor Pep Coll en recull un parell. L’una es refereix a l’antiga ciutat de Pallars enfonsada sota les seves aigües profundes, per haver-se negat els seus habitants a acollir Nostre Senyor quan anava pel mon disfressat de captaire, excepte una dona que li va donar un tros de pa. L’altra parla del comte pallarès caigut al llac amb el seu cavall mentre caçava, que va implorar l’auxili de la Mare de Déu de Gerri, prometent-li donacions si el salvava, i que un cop fora de perill va desentendre’s de la promesa, tot exclamant: “Aigua passada, Mare de Déu enganyada”. I a l’acte, la Mare de Déu el va deixar cec.

Fins a dalt al pla de Corts,

que s’aixeca a uns mil metres d’alçària, entre la Noguera Pallaresa i el Flamisell, i on es troba l’estany de Montcortès, s’hi pot pujar des de Gerri de la Sal per Peramea o bé, més còmodament, des de la Pobleta de Bellveí, seguint una carretera estreta que dibuixa unes quantes esses enmig d’una barrancada amb costers pelats de conglomerat moradenc. En cosa de cinc quilòmetres, des d’un repetjó s’albira la taca blava al centre d’un fondal molt ben posat, conformant una raconada d’enorme força tel·lúrica, i poètica, això és idíl·lica i també bucòlica. Horaci, Virgili i altres clàssics partidaris del

beatus ille

segur que s’hi haurien trobat ben a gust, i imbuïts d’inspiració lírica, en aquell dolç paratge d’una inusitada placidesa.

Arrambant el vehicle en un petit mirador delimitat per una baraneta de troncs, una mica per sobre de la superfície líquida, es pot contemplar el panorama de colors suaus, treure fotos agraïdes i llegir en un cartell informatiu amb textos breus i il·lustracions pertinents que l’extensió d’aigua quieta d’allà al davant és una conformació lacustre excepcional en aquells contraforts prepirinencs, perquè es tracta d’un llac dels denominats càrstics, que no s’alimenten d’un riu o torrent o cap altre curs fluvial, sinó d’un brollador subterrani, excavat no pas per un antic glaciar, com és freqüent en les valls altes, sinó per la lenta dissolució de roques calcàries i guixos que han anat provocant al llarg de molts segles l’esfondrament del terreny.

El resultat, visible a hores d’ara, és una cubeta tirant a rodona, cenyida per un ample perímetre de canyissars, d’una blavor intensa deguda en bona part a la seva extraordinària –i misteriosa– profunditat, que en alguns punts arriba als vuitanta metres, motiu d’especulacions científiques i de diverses creences llegendàries, hàbitat natural d’ocells aquàtics com el milà reial, el balquer, el cabusset, l’ànec de coll verd o l’àguila pescadora.

Per una pista de terra circumdant, es pot conduir fins a un aparcament a la banda sud del llac, des d’on val la pena caminar una estona pels prats que envolten aquell mirall lleument arrissat pel ventijol, en què es reflecteixen els núvols passavolants i alguns turons boscosos de perfil amable dels encontorns.