La regió de dalt

Escric aquestes ratlles,

que potser quan podran ser llegides ja no tindran cap sentit, el dia en què s’aprova el pas a la primera fase del desconfinament pel coronavirus, no de tota la província de Lleida, sinó només de la regió sanitària de l’Alt Pirineu i Aran, denominació respectuosa amb la identitat aranesa, perquè des d’un punt de vista geogràfic tot allò és Pirineu (però no tot és alt, perquè Tremp o bé Oliana, per posar dos exemples, no assoleixen una altitud que justifiqui l’adjectiu). Vull dir que Pirineu i Aran m’hauria semblat un terme més precís, a banda de breu. És clar que aleshores se suscitaria el dubte teòric de si s’hi incloïen determinades zones encara pirinenques, si bé ja més baixes, de comarques com el Ripollès, el Berguedà, la Garrotxa o l’Empordà. En fi, disquisicions que no vénen a tomb, per més que ajudin a omplir espai, sobretot quan després de tantes setmanes sense poder sortir a recórrer el territori se t’estan acabant les reserves de material sobre indrets recomanables de visitar.

El cas és que els habitants de la regió sanitària superior –parlem ara només de latitud, malgrat que de fet s’hi hagin produït molts menys contagis– podran tornar a rodar lliurement per carreteres i camins com a mínim una setmana abans que els de més avall del Montsec, tot i que aquests ponentins meridionals, quan el lector vegi el text que ara té davant dels ulls, vint dies després d’haver-se redactat, potser tindran ja també autorització per saltar-se les restriccions de mobilitat i viatjar nord enllà, on diuen que el país està més verd. “Puia al mai, que fa més goi”, diuen en pallarès. Puja al maig que fa més goig. Enguany ja no hi serem a temps. Una llàstima. Però encara ens hi esperen magnífics panorames i monuments, taules ben parades amb productes de proximitat o petits pobles pintorescos, solitaris, silenciosos tota la setmana, quan costa tant d’ensopegar-hi algú, sovint mig abandonats, on amb prou feines arriben la carretera o l’electricitat: uns fils de la llum com pentagrames de la partitura simfònica del paisatge.

La Pastoral

, per exemple. O, tal com van les coses, l’

Heroica

. Si no és aviat la

Patètica

...

A poc a poc, van reobrint els establiments hostalers de muntanya, com restaurants, cases rurals, càmpings i hotels. A partir d’aquesta setmana ho farà, per exemple, el Poldo de la Guingueta, vora l’idíl·lic embassament, un tres estrelles construït en 1909 i reformat fa poc, de disset agradables habitacions i amb piscina enmig d’un prat, en què les simpàtiques germanes Olga i Neus Solé ofereixen somriures, acolliment i bona cuina tradicional, també en una terrassa exterior ran de carretera: crep de múrgoles a l’armanyac, sopa freda de tomaca i pernil ibèric, truita amb carreretes, tàrtar de bruneta, estofat de cua amb ceps, sorbet de llimona amb menta, iogurt de Surp amb fruits vermells... Impressionants esmorzars de bufet.