Flor de muntanya

A la pàgina 11 del seu llibre, Assumpció Batalla afirma que el poble d’Abella de la Conca és “tot ell un poema”. Sí, un conjunt de versos esculpits a la roca. L’obra apareguda fa poc d’aquesta mestra jubilada no és només un aplec de records d’infantesa a la seva localitat natal, incrustada a les feréstegues cingleres calcàries d’un racó de la Conca Dellà, i de posteriors vivències personals i professionals en altres municipis de la comarca, sinó també una autèntica crònica d’una època pretèrita que convé fer l’esforç de rescatar de la condemna a l’oblit: vells oficis, tradicions, llegendes, contalles, costums, personatges populars... Tot explicat amb ànim divulgatiu i servint-se d’una prosa senzilla, planera, didàctica i amena.

La senyora

Assumpció Batalla, filla de cal Manel d’Abella de la Conca, però pujada a la masia de Cap-Roc, al mateix municipi, després de tota una vida de mestra d’escola es va posar a fer feines de voluntariat i a escriure llibres. Garsineu li ha publicat el tercer en aquesta mateixa editorial trempolina:

Recull d’oficis i relats antics al Pallars i al Pirineu.

L’autora hi inclou una descripció de la seva localitat natal que podem prendre com una incitació a visitar-la.

Abella de la Conca és, assegura Batalla, “una floreta encastada a recer de les muntanyes”. Un servidor de vostès s’hi referia aquí mateix, ja fa més de deu anys, com un retaule de pedra –una altra imatge força gràfica–, en l’altar format pels espadats de l’esquena de la serra del Boumort. En efecte, tal com continua la seva descripció el text de referència, “les roques, molt abundants, servien antigament d’aixopluc a les cases, que estaven arrecerades a les balmes que els feien de teulada”. Avui dia, en aquelles cases de la part més alta ja no hi viu ningú, convertides en corrals, bona part dels quals també abandonats hores d’ara, si bé alguna ha sigut restaurada. En realitat, fa molt temps que la majoria dels veïns van deixar de residir al poble i es van disseminar per les masies del terme, des d’on era més fàcil accedir als camps de conreu, com el cas de la seva pròpia família.

Les pàgines inicials del volum ens parlen del derruït castell dels barons d’Abella, habitat durant més de cinc segles, entre el 974 i 1500, damunt del turó que domina els encontorns i del qual poden ser vistes encara algunes restes. També de la preciosa església romànica de Sant Esteve, amb un campanar de dos pisos i finestretes que recorda els de la vall de Boí. I d’alguns indrets dels voltants com el congost del Foradot, el niu de dinosaures a Fonguera o l’ermita de Carrànima. No hi ha dubte que, arrapada al rocam agrest, Abella (un topònim derivat dels molts eixams que hi havia), amb només tres carrers –el de Baix, el del Mig i el de Dalt, impossible perdre-s’hi– ofereix una bella estampa, digna de ser descoberta per dintre.