Séquia major

Resseguint la séquia Major de Pinyana per dins de Lleida, en principi més amb la idea d’estirar les cames que no de viure una aventura relacionada amb la fauna salvatge, hi ha la possibilitat de trobar-se una escena tan insòlita com la presenciada per aquest cronista, tan sorprès com la resta de passejants, un plàcid matí de diumenge del desembre passat: un porc senglar corrent per la llera canalitzada al seu pas pels Jardins Jaume Magre, a tocar mateix de blocs de pisos, senyal de la proliferació actual d’aquesta espècie i la seva pèrdua de por al medi urbà. Per on devia accedir-hi, la pobra bèstia? Per on i com en pensava sortir? De moment, corria sense parar, encara potser no tant presa del pànic com de la ignorància de la seva compromesa situació.

El canal de Pinyana,

que remunta els orígens al segle XII, rega 14 termes entre Castellonroi a Alcarràs, conformant una teranyina líquida a través d’unes planes antigament resseques i gràcies a ell convertides en un verger. Algunes d’aquestes vies aquàtiques alimentades pel seu cabal són la séquia Primera, la Segona o del Mitjà, coneguda també com a Clamor de l’Agustinet, la del Cap, el Trau de la Lladregota, el Braçal Major d’Alguaire, el Trau de Benavent i el Rec Nou.

La séquia Major es bifurca del curs troncal a les comportes de l’Ull Roig, prop de Torrefarrera, baixa pel pla de Gualda, gira a ponent per davall de l’N-230, passa davant de La Dolceta, voreja per baix la urbanització Vil·la Montcada, desapareix sota terra darrere del Brico Dêpot per tornar a aparèixer a l’altre cantó d’avinguda Rovira Roure i començar el tram més bonic del seu trajecte per la ciutat, també el més còmode de recórrer caminant o amb bicicleta en paral·lel al traçat sinuós i revestit de formigó, fins que al carrer Joc de la Bola es dreça i emprèn una llarga recta pel límit oest de la Mariola, però ja més insípid com a paisatge urbà, abans de descriure un revolt pronunciat a la dreta i perdre’s entre els conreus de l’horta. El passeig a peu d’uns vint minuts pot iniciar-se al carrer Joc de la Bola.

La séquia circula entre tanques protectores de fusta i serpenteja poèticament pels Jardins Jaume Magre. Després del breu soterrament de Doctor Fleming amb Onze de Setembre, surt a l’evocador conjunt monumental d’una sínia amb catúfols que giren moguts pel corrent i el bust de bronze d’un regant amb aixada, obra de Miquel Gascón del 1998. El tros següent discorre entre pins i altres exemplars d’ombra, habilitant algun recer amb bancs per reposar, i a partir d’Enric Farreny discretament per darrere de cases adossades.

Un cop arribats a Rovira Roure, sempre podem acabar el bucòlic itinerari al parc frondós d’arbres altíssims i escultures de ferro de color rovell batejat com Jardins de Roc Pifarré, un oasi romàntic a l’entrada posterior de l’Arnau de Vilanova, sentint la piuladissa dels ocells i la felicitat de no estar ingressats a l’hospital.